A mesura que les persones ens anem fent velles, el normal és que vagin disminuint les nostres responsabilitats laborals i familiars i que cada vegada dediquem més temps a tenir cura de nosaltres mateixos, fins que arriba un moment que ja no ens podem valdre i són els altres els que ens cuiden.

Però no sempre és així. Hi ha casos en què com més gran es fa una persona, més “feina” se li presenta. Un d’aquests casos pot ser l’etapa en què es té cura dels néts. Etapa més aviat curta i molt “agraïda” que mai sobrepassa les possibilitats dels avis.

Però hi ha altres casos en què, per raons econòmiques, familiars o de salut, les obligacions requerides a les persones ja grans van augmentant a mesura que envelleixen. Això sol passar quan un familiar malalt, o dependent per altres raons, depèn exclusivament i sempre d’una o dues persones ancianes.

D’aquests casos possiblement tots en coneixem, sobretot si vivim en un poble. A Bellpuig n’hi ha uns quants que són grans exemples d’abnegació envers la família. Sense voler desmerèixer de cap manera els altres, ja que tots mereixerien sortir aquí, en destacaré un entrevistant el seu protagonista el 2 d’octubre de 2016. Em refereixo al Ramon Martí Cardona (de 87 anys), marit de la Maria Cunillera Solé (de 84 anys i impossibilitada des de fa 12 anys).

Ramon, qui ets?

Sóc el Ramon Martí, nascut fa 87 anys en aquesta mateixa casa, que en deien cal Mingot, i he viscut sempre a Bellpuig. Vaig començar a treballar als 14 anys de pagès, després a l’Avícola Figueres i finalment a Càrniques Gemi. Estic casat amb la Maria Cunillera des de fa 61 anys i tenim un fill, una filla i tres néts. De jove jugava a futbol i de gran a la petanca. El club de petanca de Bellpuig el vaig fundar jo

(de la qual cosa me’n sento molt orgullós) i en vaig ser president (compto que encara ho sóc ara, no ho sé segur); també vaig ser president de la Congregació dels Dolors i de La Joia d’Envellir.

Què li va passar a la Maria?

Per la Festa dels Dolors de l’any 2004, any que se celebrava el 300 aniversari de l’arribada de la Verge, havíem de ser Priors els membres de la Junta de la Congregació, de la qual jo n’era el president. Uns dies abans d’aquesta festa, l’1 d’abril exactament, la Maria va caure a causa d’un atac cerebral. Li va quedar paralitzat per sempre tot el costat esquerre i, per tant, es va quedar sense cap possibilitat de moure’s. Va estar ingressada a Lleida un any i mig, després vam tornant cap a casa on hi vivim tots dos, excepte unes hores diàries en què la porto al centre de dia de la Residència Bellpuig.

Com us ha afectat això?

A la meva dona li va canviar la vida però a mi també. Des d’aleshores se li ha de fer absolutament tot. A casa fins i tot li poso el menjar a la boca i, està clar, de tot això me n’he d’encarregar jo, amb 87 anys i, darrerament, amb problemes de vertigen i lumbago. Tot i així he de “formar” cada dia i tots els dies de l’any. Sort en tinc d’haver adaptat la casa amb un ascensor, una grua i un bany nou, i de la cadira de rodes elèctrica que fem anar tots dos.

Per què ho fas?

Primer que tot perquè és el que ella vol (no li agradaria gens anar a una residència permanentment) i és el que crec que he de fer, mentre pugui.

De quina manera creus que podria millorar la vostra situació?

A mi el que m’agradaria és que els diners que l’administració es gasta pagant una part del centre de dia de la Maria ens els donés a nosaltres i, junt amb les pensions que cobrem, podríem tenir unes hores cada dia una persona a casa que ens cuidés a tots dos; però això l’administració no ho vol fer.

També trobo a faltar un servei de voluntaris com el que tenia la Creu Roja de Bellpuig anys enrere, que anaven a les cases a ajudar els malalts quan els convenia. Com que això ja no existeix, estaria bé que hi hagués un grup de jubilats joves i voluntariosos que donessin aquest servei.

Ets creient?

Sí, tota la vida ho he sigut. De Festa dels Dolors no me n’he perdut mai cap i a missa hi he anat mentre he pogut.

Per tant, tot el que fas creus que serveix per a alguna cosa més que per a complir amb la Maria i amb el teu deure?

Tothom em diu que amb el que faig m’he ben guanyat el cel, però jo no ho faig per això, ho faig perquè em surt del cor (aquí, el Ramon s’emociona).

Què fas durant el dia, a més de cuidar la Maria?

Si em trobo bé i tinc temps, me’n vaig a l’hort. També faig conserva i melmelades, veig la televisió i jugo a la botifarra a casa amb un ordinador.

Canviaries alguna cosa de la teva vida?

Si fos a fer ara potser acceptaria una oferta que vaig tenir de jove per a fer de lampista a Barcelona. Aleshores no ho vaig poder acceptar perquè a casa hi havia els pares i terres, i jo era l’hereu.

T’agrada o et sap greu fer anys?

Ni una cosa ni l’altra. Els anys han de passar. Si hi ha salut està bé fer anys, si no n’hi ha la passes punyetera. La il·lusió de viure no es perd mai si un es troba bé. La vida, segons com, és molt llarga però també és molt curta. A la vida hauríem de tenir sempre la fortalesa, la voluntat i la il·lusió que tenim als 40 o 50 anys, que és quan una persona està ja feta i té tot el coneixement, perquè quan ets jove només tens pardalets al cap, i quan ets vell els pardalets marxen i no et queda res.

En aquestes edats, queda futur? (hi ha alguna aspiració o desig per assolir?)

 Sí. En el meu cas, la il·lusió més gran del que em queda de vida seria que pogués veure la independència de Catalunya, fóra l’home més feliç del món!

I aquí s’acaba l’entrevista, felicitant el Ramon Martí Cardona per tot el que està fent, agraint-li les seves paraules i desitjant-li tot el millor.