“Gracias a la vida, que me ha dado tanto…”

diu la cançó de la Violeta Parra que tan bé canten la Nana Mouskouri i l’Alberto Cortez…

“Me dio dos luceros que cuando los abro, perfecto distingo lo negro del blanco y en el alto cielo su fondo estrellado…

Me ha dado el oído que en todo su ancho, graba noche y día grillos y canarios…

Me ha dado la marcha de mis pies cansados, con ellos anduve ciudades y charcos…

Me ha dado la risa y me ha dado el llanto, así yo distingo dicha de quebranto…”

A més de tot el que diu la cançó (gaudir de la vista, l’oïda, la parla, les cames, els braços, els sentiments, etc.), la vida ens ha donat moltíssimes més coses, sense privar-nos-en possiblement de cap d’important.

Econòmicament parlant, aquesta situació nostra que aquí i ara ens sembla tan normal, no ho és gens, ja que més de 800 milions de persones passen gana cada dia i diversos milers de milions més són molt pobres (1.300 milions passen amb menys de 70 cèntims d’euro al dia i 2.000 milions amb menys de 2 euros diaris). En realitat, d’aquest benestar econòmic en gaudim al món un percentatge molt petit de persones (potser un 20%?).

Pel que fa a altres qüestions, només cal recordar que les generacions nascudes aquí després del 1939, som de les poques que no hem viscut mai cap guerra, ni cap pesta, ni cap catàstrofe.

Cal doncs que hi reflexionem una mica, i ens sentirem realment satisfets de la sort que hem tingut, deixant de queixar-nos per qualsevol cosa i, potser, també ens manifestarem més solidaris amb els que no estan tan bé.

Per a contribuir a il·lustrar aquesta reflexió, en les següents entrades es mostren un recull de FOTOS QUE REMOUEN CONSCIÈNCIES.