MANUEL BROSETA, FCO. TOMÁS Y VALIENTE I ERNEST LLUCH

La Universitat de València va inaugurar el 14-10-2014 una gran exposició titulada ‘Mestres de ciutadania” dedicada a Manuel Broseta Pont, Francisco Tomás y Valiente i Ernest Lluch Martín. Amb aquesta exposició, la Universitat de València va voler homenatjar tres professors de la mateixa que van coincidir en el seu compromís cívic i polític i, també, en ser assassinats per la banda terrorista ETA.

Aquesta exposició tracta sobre  l’aportació d’aquests tres rellevants professors i destacats polítics, i partícips en primer pla de la construcció de la democràcia, com a universitaris en els seus respectius camps d’especialització i la formació de deixebles, i com a ciutadans que van apostar per la democràcia. La trajectòria acadèmica i política, doncs, són el nucli de la narració d’aquesta exposició.

Els tres pertanyen a la mateixa generació, estudien a la Universitat de València i Barcelona als anys cinquanta. Completen i amplien els estudis, s’integren a la Universitat com a ajudants i investigadors, es doctoren i opositen a plaça de funcionari (catedràtic o agregat), que aconsegueixen, cosa que els permet desenvolupar una fecunda tasca com a investigadors en les seves àrees de coneixement, com a docents i mestres de deixebles.

Tots tres pertanyen a la generació dels “estudiants amb inquietuds”, de la qual en són representatius. Aquesta generació d’universitaris es caracteritza, principalment, per superar amb el seu esforç la mediocritat i l’aïllament cultural que havia imposat al país la dictadura. A aquests estudiants se’ls ha anomenat de vegades la “generació del 56”, en al·lusió a la data de les primeres accions que van protagonitzar.

Tret comú dels tres és que, com a òptims professors joves del moment, van creure en la utilitat de les ciències socials per ajudar a canviar la vida. Van ser demòcrates i la dictadura els tenia per subversius, però sobretot van ser competents. Tots tres van tindre una profunda vocació universitària, que és vocació intel·lectual de recerca, de lectures, de bona docència i de direcció de treballs; tots tres, quan van cessar en política, van tornar a les aules.

Van apostar per la democràcia amb flexibilitat d’idees, lucidesa crítica i sentit de l’oportunitat. Es van implicar en la conquesta de la democràcia, com a estudiants, com a professors, com a “degans demòcrates”, com a independents, simpatitzants o compromesos en organitzacions de l’oposició.

Van fer grans aportacions a la convivència cívica, a la construcció de la democràcia, al disseny del mapa autonòmic, a la sanitat universal i a la construcció d’Europa.

Tots tres van viure amb vocació i plenitud la seva vida. Van ser acadèmics, intel·lectuals i polítics amb la força de la convicció més profunda, i finalment tots tres van conèixer un tràgic final: van morir assassinats per ETA.

Algunes dades biogràfiques:

Manuel Broseta Pont va néixer a Banyeres de Mariola, L’Alcoià, el 13-10-1932 i va morir a València el 15-1-1992.

Estudià Dret a la Universitat de València on es llicencia el 1955. Participa activament en la vida universitària, s’implica ja com a degà de la Facultat de Dret en la lluita contra la repressió del franquisme. És processat i absolt pel T.O.P. a causa dels seus articles a la premsa; dimiteix com a degà el 1972 com a protesta i oposició als intents del Ministeri d’Educació de depurar per raons polítiques més de tres-cents professors i més de mil estudiants universitaris espanyols. El 1973 és el primer signant de la sol·licitud d’una càtedra de Llengua i Cultura valencianes a la Universitat de València.

En el camp del dret va ser catedràtic de Dret Mercantil de la Universitat de València, va exercir com a advocat i va ser Conseller d’Estat, entre altres. La seva trajectòria política es va iniciar en la lluita contra el franquisme participant en diversos moviments democràtics valencians, com ara la Junta Democràtica del País Valencià, de la qual fou president. Posteriorment es va integrar en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.

A finals de la dècada de 1970 Broseta s’erigia com una figura de consens per a la transició valenciana. Progressista i amb bones relacions amb elements de tot l’arc polític, era percebut com a independent tot i la seva col·laboració amb el president del Consell del País Valencià Josep Lluís Albinyana.

Elegit senador a les llistes d’UCD per València a les eleccions generals espanyoles de 1979, va participar activament en el procés autonòmic valencià, tot abraçant el discurs anticatalanista del partit, i ja des de la Secretaria d’Estat per a les Administracions Territorials, entre 1980 i 1982, desenvolupà una rellevant tasca en el procés de generalització de l’autonomia.

Abandonà la política activa el 1982 i es dedicà en exclusiva al seu despatx professional i a la seva tasca docent a la Universitat de València.

El 1991 va assumir la presidència del Consell de Cultura de la Ciutat de València.

A principis de la dècada del 1990 torna a involucrar-se tímidament en política des de postures conciliadores i defensant el pacte lingüístic que portaria a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El 1992 va ser  assassinat per ETA.

 

2.2.11. (1)

 

Francisco Tomás y Valiente va néixer a Vlència el 8-12-1932 i morí a Madrid el 14-2-1996.

Llicenciat en Dret per la Universitat de València el 1995, va tenir una clara vocació docent des dels primers anys. Això el va portar a impartir classes a la mateixa universitat on s’havia llicenciat, i a les de La Laguna, Salamanca, Saragossa i a l’Autònoma de Madrid.

El 1980 és triat per les Corts Generals com a Magistrat del Tribunal Constitucional a proposta del PSOE. El 1983 és novament nomenat per al mateix càrrec, i és escollit com a President del Tribunal Constitucional el 3-3-1986, renovant al càrrec el 1989. Després de la fi del seu mandat es reincorpora a la universitat madrilenya com a Catedràtic d’Història del Dret.

El 1991 és elegit membre de la Comissió d’Arbitratge Internacional per a la Conferència de Pau de Iugoslàvia, fins que el 1995 és nomenat membre permanent del Consell d’Estat. Va ser membre de la Reial Acadèmia  d’Història a partir del 1989 i Doctor Honoris Causa el 1995 per la Universitat de Salamanca.

Tomás y Valiente es va comprometre amb la democràcia quan era catedràtic de la Universitat de Salamanca, on va coincidir amb l’affaire Tierno; posteriorment també a ell, el 1974, se li va obrir expedient.

Destaca la seva tasca per convertir en democràtic l’aparell de l’Estat que en aquell moment sortia de les foscors de la dictadura.

Va escriure molts llibres.

El 14 de febrer de 1996 va ser assassinat per membres de la banda terrorista ETA al seu despatx de la Universitat Autònoma de Madrid mentre preparava unes classes.

 

2.2.11. (2)

 

L’Ernest Lluch Martín va néixer a Vilassar de Mar el 21-1-1937 i morí a  Barcelona el 21-11-2000. Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, també va estudiar a la Universitat de la Sorbona, a Pafis. Va ser militant del PSC i un dels fundadors del PSPV.

Portaveu dels socialistes catalans al Congrés de Diputats i Ministre de Sanitat i Consum, nomenat el 1982 per Felipe González; va exercir el càrrec fins al 1986.

Quan era professor ajudant a la Universitat de Barcelona, va ser expedientat, detingut diverses ocasions i expulsat de la Universitat per la seva activitat política antifranquista. Durant uns anys va ensenyar a la Universitat de València, i fou un dels ponents del I Congrés d’Història del País Valencià.

Formava part del grup conegut com els 10 d’Alaquàs, que va ser detingut per la Brigada Político-Social a la població valenciana del mateix nom, on havien de constituir el Consell Democràtic del País Valencià que promouria la redacció d’un estatut d’autonomia i la creació d’un govern autònom valencià. El grup va ser processat i se’ls van imputar 3 anys de presó que no van complir per indult.

L’abril de 1980 va ser elegit portaveu dels socialistes catalans al Congrés dels Diputats i dos anys més tard, a les eleccions d’octubre de 1982, va ser elegit diputat pel PSC-PSOE. Felipe González el va nomenar Ministre de Sanitat i Consum del primer govern socialista, càrrec que ocupà fins al 1986. Com a fita important d’aquest mandat se’l considera oficiosament el pare intel·lectual de la “Ley General de Sanidad” de 1984, on es posen les bases legals de la universalització de l’atenció sanitària.

El maig de 1986 es va retirar de la primera fila política per tornar a la càtedra d’Història de Doctrines Econòmiques de la Universitat Central de Barcelona. El 2 de gener de 1989, va prendre possessió com a rector de la Universitat Internacional Menéndez y Palayo (UIMP), amb seu central a Santander, i en va aprofundir la descentralització dels cursos d’estiu.

Va destacar com a defensor del diàleg com a eina per aconseguir el respecte pels drets humans, i la pau a Euskadi.

Va escriure diversos llibres.

El 21 de novembre del 2000 va ser víctima d’un atemptat mortal al garatge de casa seva, a Barcelona, reivindicat per l’anomenat Comando Barcelona de la banda terrorista ETA.

 

2.2.11. (3)

 

Com hem vist, les vides d’aquestes persones van quedar entrellaçades fatalment quan totes tres foren assassinades per ETA. Però més enllà d’aquest tràgic final, els tres catedràtics compartien un compromís cívic i democràtic, des de diferents postures, deixant un llegat que perdura en els seus alumnes i en les seves obres.

Està molt bé que la Universitat de València els hagi organitzat una exposició per a rendir homenatge a ells i a tota una generació que es va comprometre molt, però que també es va mostrar molt comprensiva, dialogant, tolerant i solidària, per a obtenir nous espais de democràcia, llibertat, justícia i prosperitat, com ho va ser la Transició Espanyola, i sense fer ús de cap mena de violència.

(Informació extreta de la Universitat de València i de Wikipedia).

2.2.11.