Al Carlos, que després d’aquesta història, ja en plena democràcia, va tornar a la presó pel delicte de ser periodista.
En una barraca, per pura casualitat, Carlos Fasano va trobar la porta de la cel·la on havia estat pres.
Durant la dictadura militar uruguaiana, ell havia passat sis anys conversant amb un ratolí i amb aquesta porta de la cel·la número 282. El ratolí s’escapolia i tornava quan volia, però la porta hi era sempre. El Carlos la coneixia millor que el palmell de la seva mà. Tan aviat la va veure, va reconèixer els talls que ell havia cavat amb la cullera, i les taques, les velles taques de la fusta, que eren els mapes dels països secrets on ell havia viatjat al llarg de cada dia de tancament.
Aquesta porta i les portes de totes les altres cel·les van anar a parar al magatzem que les va comprar, quan la presó es va convertir en shopping center. El centre de reclusió va passar a ser un centre de consum i ja les seves presons no tancaven gent, sinó vestits d’Armani, perfums de Dior i vídeos de Panasonic.
Quan el Carlos va descobrir la seva porta, va decidir quedar-se-la. Però les portes de les cel·les s’havien posat de moda a Punta de Este, i l’amo del magatzem va exigir un preu impossible. El Carlos va regatejar i va regatejar fins que per fi, amb l’ajuda d’alguns amics, va poder pagar-la. I amb l’ajuda d’altres amics, va poder portar-la: més d’un musculós va ser necessari per a carregar aquella mola de fusta i ferro, invulnerable als anys i a les fugides, fins a la casa del Carlos, al congost de Cuchilla Pereira.
Allí s’alça, ara, la porta. Està clavada a la part alta d’una carena verda, envoltada de “verderías”, de cara al sol. Cada matí el sol il·lumina la porta, i a la porta el cartell que diu: “Prohibit tancar”.