Feia poc temps que treballava a la fàbrica, quan una màquina li va mossegar la mà. Se li havia escapat un fil. Volent-lo atrapar, l’Héctor va ser atrapat.
No va escarmentar. L’Héctor Rodríguez es va passar la vida buscant fils perduts, fundant sindicats, ajuntant als dispersos i arriscant la mà i tota la resta en l’ofici de teixir el que la por desfeia. Encoratjant-se en el càstig, va travessar el temps de les llistes negres i els anys de la presó, i va travessar també les derrotes i les traïcions i els desànims. Creia en el que creia contra tota evidència, i així va ser, va continuar sent, fins a la fi dels seus dies.
Érem molts. Estàvem esperant en el pòrtic del cementiri. L’Héctor anava a ser enterrat en el pujol que s’alça sobre la platja del Buceo. Portàvem allí una llarga estona, aquell migdia gris i de molt de vent, quan uns obrers del cementiri van arribar portant a pols un fèretre sense flors ni res. I després d’aquest fèretre van entrar, en seguici, alguns dels que estaven esperant a l’Héctor.
Es van equivocar de taüt? Qui sap. Era molt de l’Héctor això d’oferir els seus amics al mort que estava sol.