DILEMES ÈTICS – Soraya Hernández – Revista Valors – https://valors.org

Una nena de Girona ha mort a mans de la seva mare, que patia una malaltia mental. És estigmatizador fer un seguiment dels pares amb algun trastorn psiquiàtric si és en benefici de la protecció dels menors?

Els models de criança, l’exercici de la paternitat i la maternitat i el desenvolupament dels infants, més enllà dels aspectes biològics, són definits en funció d’uns factors socials i culturals determinats per cada comunitat. En el nostre context el bon tracte a la infància es garanteix en el nucli familiar a través de les competències parentals i en institucions de lleure, educatives i sanitàries mitjançant polítiques de prevenció de la vulnerabilitat o el risc social. La protecció dels infants depèn de cada família, però també dels ens públics que han de vetllar pel respecte als seus drets i la cobertura de les seves necessitats bàsiques, sobretot si els pares o mares no poden o no volen fer-ho.

No fa gaire ens colpia la terrible notícia de la mort d’una nena de deu anys a Girona a mans de la seva mare. La dona havia patit algun tipus de trastorn o malaltia mental que havia necessitat tractament, control i seguiment psiquiàtric així com de diversos ingressos, el darrer uns dies abans de l’assassinat. També havia fet un intent de suïcidi. El pare vivia a prop de la nena, però normalment es feia càrrec d’ella la família materna que havia iniciat un procés d’incapacitació. Mai s’havien rebut denúncies per violència; al contrari, sembla que la dona tenia bona cura de la filla. Però la va drogar i posteriorment la va ofegar.

És impossible conèixer tots els detalls d’aquest succés, ja que la realitat pot estar esbiaixada entre diferents versions o manca de dades. Caldria saber si hi havia alguna intervenció dels serveis socials o de protecció a la infància, si la incapacitació demanada per la família incloïa la sol·licitud de custòdia de la nena, si realment hi havia una atenció i una cura correctes, etc. Qualsevol anàlisi sense conèixer la realitat de la dona i de la família seria contraproduent. Però aquest cas ens permet reflexionar sobre com protegim els infants, on posem els límits del que considerem maltractament i si els sistemes que han de vetllar pels menors funcionen correctament.

Quan hi ha trastorn mental, existeix algun tipus de discapacitat en els cuidadors, hi ha situacions que poden ser de risc pels nens… es vetlla per si possibles factors associats els poden influenciar de manera negativa? Qui hauria de determinar el risc? Seria discriminatori, estigmatitzant i vexatori el fet de voler plantejar algun tipus de seguiment o vigilància als pares i mares amb trastorn mental o pel bé superior dels menors cal fer una prevenció activa encara que això pugui ser perjudicial pels vincles afectius?

Quan un professional, a l’escola, a l’àmbit sanitari o social detecta una possible situació de risc es posen en marxa protocols de protecció i seguiment. Hi ha equips especialitzats, com els d’atenció a la infància i l’adolescència o els de valoració dels maltractaments. D’una banda, malgrat els circuits, alguns aspectes de la manca de protecció, de la no cobertura de necessitats bàsiques o dels maltractaments poden no ser visibles i, per tant, difícils de detectar, determinar o diagnosticar.

D’una altra, els costums culturals específics de cada família o comunitat poden fer que allò que és considerat una negligència no ho sigui en un altre grup social: si un nen està ben cuidat–té una higiene correcta, una dieta apropiada i va a escola– ja no s’ha de pensar a aprofundir en què suposa per ell viure amb por o incertesa, potser sense entendre què succeeix al seu voltant? Per tant, un possible adultcentrisme a la nostra societat podria estar fent que no es tinguin en compte situacions d’alta vulnerabilitat? Sigui com sigui, la protecció de la infància hauria de ser un objectiu prioritari a totes les agendes polítiques.