DILEMES ÈTICS – Soraya Hernández – Revista Valors – https://valors.org

Les morts recents de dos famosos acusats de suposats abusos sexuals, l’actor Kirk Douglas i el jugador de bàsquet Kobe Bryant, obre el debat sobre quan és prudent parlar del passat fosc dels difunts.

A la nostra societat, la mort és un tabú. El procés de morir s’amaga i els ritus d’acomiadament prenen tu to asèptic i fugaç. El dol, entès com el camí d’integració de la pèrdua, que no d’acceptació, no és tan visible com en altres èpoques. Però, què succeeix quan el difunt és famós? Es respecta la intimitat i necessitat de recolliment de la família? Quina és la reacció quan la pèrdua és pública i les noves tecnologies permeten expressar l’opinió a qualsevol ciutadà? La mort del conegut actor Kirk Douglas i del jugador de bàsquet Kobe Bryant n’han estat recents exemples.

El dol no es pot calcular en hores i les seves ja conegudes fases (negació, ràbia, tristesa, negociació, integració) no són lineals. No es pot assegurar categòricament que en dos anys haurem superat una pèrdua de la mateixa manera que no es pot voler imposar que hi ha pèrdues que fan més mal que d’altres. Cada persona és única i porta el seu dol com pot o com vol. Algunes necessitaran temps, altres acompanyaments, altres mots, altres silencis… Sigui com sigui, el dol sempre és un període delicat.

Quan vam conèixer la notícia de la defunció de Kobe Bryant ja teníem penjades a les xarxes socials imatges de l’accident que havia acabat amb la seva vida. La família va demanar respecte pel seu procés de dol, però els mitjans només parlaven d’ell. A les poques hores del succés una periodista del Washington Post, la Felicia Sonmez, recordava a les xarxes la notícia que va sortir a la llum el 2016 quan el jugador va ser acusat d’agressió sexual. Veus crítiques es van aixecar en contra la periodista acusant-la de voler aprofitar la mort d’un famós per fer-se notar. D’altres li recordaven que no estava respectant la família. Es va demanar públicament el seu acomiadament i així es va fer. El rotatiu va anunciar la seva suspensió malgrat que després no la va fer efectiva, ja que altres sectors van demanar coherència amb el que se suposa que és fer periodisme: investigar, conèixer, informar i explicar els fets a la ciutadania.

Aquests fets van generar un debat: quin temps és el prudencial abans de publicar informació que pugui perjudicar la reputació o fer mal a la família del difunt? I enmig de les opinions a favor i en contra ens vàrem assabentar de la mort de l’actor Kirk Douglas. El titular “mor la darrera estrella del cinema clàssic” ja va ser controvertit, però a les poques hores del decés del protagonista d’Espartaco se’ns recordava la possible agressió sexual que va infligir a l’actriu Natalie Wood quan aquesta només tenia setze anys. El nom de l’actriu va ser trending topic a Twitter, on les veus de les dones que volien fer visible un possible episodi delictiu de la famosa llegenda del cinema no es van poder silenciar. Molts col·lectius van demanar respecte per la família.

En aquest tema els dilemes ètics són clars i posen sobre la taula la reflexió entorn com ens hem de comportar durant el dol. Existeix un codi implícit culturalment acceptat que demana no parlar malament dels morts? Si és així i si acceptem aquesta premissa, quant temps prudencial dura?

Encara que a nivell social es pugui donar valor a la discreció i al respecte, aquesta conducta és una censura als professionals dels mitjans de comunicació que vulguin informar de les llums i de les ombres del difunt? És ètic malparlar d’aquelles persones que ja no hi són ja que no tenen possibilitat de rèplica? No fer-ho seria amagar una part de la nostra pròpia història?