Corria l’any 1964. I el drac del comunisme internacional obria les seves set gargamelles per a menjar-se a Xile.
La publicitat, sobretot la publicitat en la televisió, bombardejava als xilens mostrant imatges d’esglésies cremades, de tancs russos, de guerrillers barbuts que segrestaven els nens i se’ls emportaven lluny.
I va haver-hi eleccions. I la por va vèncer.
I Salvador Allende, el candidat derrotat, em va explicar què era el que més li havia dolgut d’aquesta experiència dolorosa:
L’empleada de la casa del costat, la casa del costat de la seva casa, al barri de Providencia, era una pobra dona que treballava vint hores al dia ocupant-se dels nens, rentant i planxant la roba, fregant, fent el menjar… del dia a la nit treballant sense parar, aquesta pobra dona que havia embolicat la seva roba en una bossa de plàstic i l’havia enterrat al jardí, perquè tenia por que si guanyaven els Rojos, li expropiessin la seva propietat.

Eduardo Galeano