Tres àngels a Galícia, les germanes Touza

El 1964, un ancià novaiorquès d’origen jueu va decidir iniciar la cerca de les persones que dues dècades abans li havien salvat la vida. Isaac Retzmann havia arribat als Estats Units el 1943 fugint del nazisme. El seu llarg periple des del centre d’Europa, assolada per la Segona Guerra Mundial, va culminar en un petit poble de Galícia. A Ribadavia, tres germanes que regentaven una petita cantina a l’estació del poble, el van ajudar a passar la frontera i aconseguir la llibertat. Com a Isaac, aquelles dones van salvar la vida de més de cinc-centes persones, una gesta que es van emportar a la tomba i que gràcies a la inquietud d’Isaac Retzmann va acabar sortint a la llum.

Lola, Amparo i Julia Touza van ser tres germanes naturals de Galícia que van silenciar tota la seva vida un secret de solidaritat i amor als altres. Les tres dones van viure sempre solteres encara que van tenir fills naturals, els quals mai van saber de boca de les germanes de les seves heroiques tasques. La seva vida transcorria entre un atrafegat casino i una cantina a l’estació de Ribadavia. Els diners que treien del casino els utilitzaven per ajudar els viatgers que arribaven de manera clandestina buscant fugir d’una Europa horroritzada per l’amenaça de l’Alemanya nazi. Des de la cantina de l’estació, vigilaven la seva arribada i els donaven un primer recer abans d’organitzar la fugida amb l’ajuda d’uns pocs col·laboradors.

Finalitzada la guerra, la vida a Ribadavia va anar tornant a poc a poc a la normalitat d’una grisa postguerra espanyola. A la dècada dels cinquanta el casino de les germanes tancava les seves portes. Lola, Amparo i Julia van continuar amb la seva vida senzilla a la cantina de l’estació.

Des que es descobrís la veritable activitat de les germanes Touza, són molts els homenatges que els han fet. Des de la seva ciutat natal, on una placa commemorativa recorda la seva impagable labor, fins a un arbre plantat en la seva memòria en el Centre Peres per la Pau de Jerusalem. A Mèxic, la seva vida va ser portada al teatre mentre que a Espanya s’han escrit diversos llibres sobre elles, unes dones la vida de les quals va ser tan excepcional com senzilla.

https://www.mujeresenlahistoria.com/2016/10/hermanas-touza.html

 

Ajudant a les dones hindús, Pandita Ramabai (1858-1922)

El 1889, una dona que havia sofert la solitud i les injustícies de la societat hindú de castes i les desigualtats entre homes i dones, va decidir obrir una missió per a acollir dones i nenes necessitades. Més d’un segle després, aquell petit paradís a l’Índia acull en l’actualitat a més de mil residents i ofereix educació a més de dos mil nens i nenes. Des de la seva fundació, ha ajudat a més de cent mil persones. Darrere d’aquest projecte es troba Ramabai Sarasvati, la primera dona elevada a la categoria de doctora per la Universitat de Calcuta que es va convertir al cristianisme i va adoptar les idees de les missions per a ajudar al seu propi poble.

Pandita Ramabai Sarasvati va néixer el 23 d’abril de 1858 a Mangalore, dins de la casta més elevada de l’Índia. El seu pare, Anant Shastri, era un erudit que s’havia casat en segones núpcies amb Lakshmibai Dongre, una nena de nou anys. Els matrimonis entre homes adults i nenes, habituals a l’Índia, serien criticats durament per la filla de tots dos. Malgrat seguir aquesta tradició, el pare de Ramabai va trencar amb una altra que relegava les nenes a la ignorància. Anant va ensenyar sànscrit a tota la seva família. En poc temps, Ramabai era coneixedora també del marathí a més d’altres llengües i textos religiosos.

La família de Ramabai va viure feliç fins que una fam va assolar la regió on vivien. La jove tenia llavors tretze anys. En poc temps, els seus pares van morir deixant a Ramabai i Sriniva sols i sense recursos. Els germans van vagar per diferents ciutats fins que van arribar a Calcuta i van ser acollits per erudits bramans de la universitat que van quedar sorpresos dels coneixements de Ramabai a la qual no van dubtar a atorgar-li el títol de Pandita (Docta)… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2018/07/ayudando-las-mujeres-hindues-pantita.html

 

Esculpint rostres, sanant ànimes, Anna Coleman Ladd (1878-1939)

Les guerres provoquen milers de morts. Els que aconsegueixen salvar les seves vides, no sempre tornen a casa indemnes i les ferides o mutilacions suposen un trauma difícil de superar. Durant la Primera Guerra Mundial, una jove nord-americana que vivia amb passió l’art de l’escultura, no va dubtar a utilitzar el seu geni per a reconstruir els rostres deformats dels soldats ferits en el front. La seva labor no va salvar vides, però sí que va sanar desenes d’ànimes en retornar a aquells homes un rostre al qual mirar-se sense horror.

Anna Coleman Watts havia nascut a la localitat nord-americana de Bryn Mawr, a l’estat nord-americà de Pennsilvània, el 15 de juliol de 1878. Els seus pares, John i Mary Watts, van encoratjar l’esperit artístic de l’Anna, qui va estudiar escultura a Europa durant la seva joventut. Casada el 1905 amb un doctor anomenat Maynard Ladd, amb qui va tenir una filla, l’Anna va continuar formant-se i desenvolupant el seu art al Museum School de Boston, localitat on s’havia instal·lat la parella. L’obra de l’Anna va rebre el reconeixement de la comunitat artística, exhibint les seves escultures en diferents exposicions i sent acceptada en el Gremi d’Artistes de Boston. El 1915, va exhibir en una exposició a San Francisco una petita escultura de bronze batejada amb el nom de “Bebès tritons” i que en l’actualitat es troba en una font de Boston… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2018/08/anna-coleman-ladd.html

 

Lluitant per la igualtat, Frances Willard (1839-1898)

La història de Frances Willard va ser la història d’una dona compromesa amb la lluita contra les injustícies socials i a favor dels drets de les dones. Treballadora incansable, durant dècades, es va bolcar a denunciar una de les xacres més dramàtiques de la societat, l’alcoholisme, considerat com la punta de l’iceberg de la violència domèstica i de milers de drames personals. Com a presidenta de l’organització cristiana Woman’s Christian Temperance Union, Frances William va advocar per la igualtat entre homes i dones i no va deixar de lluitar per aconseguir aquesta igualtat en tots els àmbits de la societat.

Frances Elizabeth Caroline Willard va néixer el 28 de setembre de 1839 a Churchville, Nova York. Els seus pares, Josiah Flint Willard, granger i legislador, i Mary Thompson, professora d’escola, la van batejar amb el nom de Frances en honor a la novel·lista anglesa Frances Burney. A més de Frances, la parella va tenir tres germanes, una de les quals va morir prematurament. Durant la seva infància, la família de Frances va canviar diverses vegades de residència, condicionats per la mala salut del seu pare. En aquella època, els Willard es van acostar a les creences metodistes. Frances i la seva germana Mary van estudiar en un institut de Milwaukee on la seva tia exercia de mestra després d’haver estat educades a casa per la seva pròpia mare… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2018/08/frances-willard.html

 

Lluitant per la seva pròpia identitat, Lucy Stone (1818-1893)

La història del feminisme nord-americà va estar plena de noms femenins. Noms de dones disposades a trencar les injustes barreres del patriarcat i aconseguir una igualtat real entre sexes. Una d’elles, Lucy Stone, va dedicar tota la seva vida a la causa sufragista després de patir en la seva pròpia pell la discriminació en àmbits com l’educació o el món laboral.

Lucy Stone va néixer el 13 d’agost de 1818 a la granja familiar de Coy’s Hill a West Brookfield, Massachusetts. Envoltada d’una gran família, era la vuitena de set germans (dues germanes havien mort abans que ella naixés), Lucy va tenir una infància feliç, aliena al dur treball que suposava l’explotació agrícola i ramadera dels seus pares, Francis Stone i Hannah Mathews. Amb ells vivia a més una tia, Sarah Barr, abandonada pel seu marit i acollida pel seu germà Francis.

Aviat Lucy es va adonar que, a pesar que tots els adults, homes i dones, col·laboraven en el treball de la granja, era Francis qui prenia les decisions i qui controlava els diners que es guanyava amb els excedents. Conscient que “l’única voluntat a la família era la del meu pare”, Lucy va decidir que mai dependria de cap home i va traçar un pla per al seu futur que implicava estudiar fins a aconseguir una independència professional i econòmica.

Amb setze anys, va prendre consciència d’una altra injustícia clara entre homes i dones, la bretxa salarial. Mentre estudiaven, ella i els seus germans i germanes es guanyaven un petit sou fent classes a les escoles locals. Ells guanyaven més que elles. Fins i tot es va donar la circumstància en la qual, en una ocasió, Lucy va haver de substituir el seu germà Bowman, però va continuar rebent el sou concorde al seu gènere i no el que guanyava un home, malgrat quedar clar que estava donant les mateixes lliçons… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2018/07/lucy-stone-1818-1893.html

 

 

Un àngel a Holanda, Marion Pritchard (1920-2016)

La Segona Guerra Mundial ens va deixar històries terribles sobre mort i destrucció. Però entre mig de la desolació i la desesperació més absoluta, van existir homes i dones que no estaven disposats a rendir-se davant la desraó. Un dia, Marion Pritchard va decidir jugar-se la vida quan va veure davant els seus ulls com els alemanys s’emportaven innocents a una mort segura. La seva valentia va ajudar a salvar la vida d’uns 150 jueus, la majoria nadons, i no va dubtar a prémer el gallet per a aconseguir-ho. Marion era una noia holandesa que tenia una vida tranquil·la com a treballadora social. La guerra la convertiria en una heroïna.

Marion Pilippina van Binsbergen va néixer el 7 de novembre de 1920 a Amsterdam. El seu pare, Jacob van Binsbergen, era jutge, la seva mare, Grace, era mestressa de casa d’origen britànic. Marion va estudiar a Anglaterra i Holanda i es va graduar en treball social a Amsterdam.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, Marion era una jove estudiant que va observar amb por l’ocupació nazi dels Països Baixos. El 1941 va ser detinguda pels alemanys acusada de col·laborar amb la resistència. A pesar de que ella sempre va negar aquesta vinculació, va romandre sis mesos a la presó… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2017/06/marion-pritchard.html

 

 

Feminisme a Bangladesh, Rokeya Sakhawat Hossain (1880-1932)

La història de les dones a Àsia és molt desconeguda a Occident. Hi ha molts noms propis dels quals ignorem la seva vida i la seva obra malgrat haver jugat un paper indispensable en la lluita pels drets de les dones. Un d’aquests noms és el de Rokeya Sakhawat Hossain, escriptora i activista bengalí que va defensar la importància de l’educació perquè les dones poguessin aconseguir una veritable emancipació.

Rokeya Sakhawat Hossain va néixer el 9 de desembre de 1880 a Pairabondh, al districte de Rangpur, l’actual Bangladesh i en el llavors Imperi Britànic. Rokeya pertanyia a una família acomodada amb profundes creences musulmanes. Fidels seguidors de la tradició, a la seva família s’acataven els preceptes del purdah que obligava les dones a cobrir-se amb un vel i a amagar-se de les mirades masculines tant dins com fora de casa seva.

Rokeya va tenir diversos germans i germanes. Mentre que als nois se’ls va facilitar l’accés a l’educació, ella i la seva germana Karimunnessa només podien aprendre les normes de comportament i els principis de l’Alcorà. No obstant això, les germanes van tenir la sort de comptar amb la complicitat dels seus germans, d’idees obertes, què compartien amb elles el coneixement que adquirien a les seves classes… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2017/05/feminismo-en-bangladesh-rokeya-sakhawat.html

 

Dia Mundial contra la Violència de Gènere, Germanes Mirabal (†1960)

El 25 de novembre de 1960 es trobaven els cossos sense vida de tres germanes a l’interior d’un cotxe que suposadament havia caigut per un barranc a Salcedo, a la República Dominicana. Però la seva mort no va ser ocasional. Les germanes Patria, María Teresa i Minerva Mirabal van ser assassinades per ordre del dictador Trujillo. La seva mort no sols va commoure el seu país, sinó que acabaria convertint-se en un símbol de la violència exercida sobre les dones a tot el món.

Conegudes com “les papallones”, les germanes Mirabal feia anys que lluitaven contra la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo, que havia pujat al poder després d’un cop d’estat el 1930. Nascudes a Salcedo, República Dominicana, en una família acomodada, havien rebut una bona educació i estaven casades i tenien fills. A més de Patria, María Teresa i Minerva, tenien una quarta germana, Adela, que va tenir una vida allunyada de les reivindicacions polítiques.

De les tres, Minerva era la més activa en la lluita en liderar, al costat del seu marit, el Moviment Patriòtic 14 de Juny. Però totes tres feia temps que estaven en el punt de mira del dictador qui vigilava els seus passos i els dels seus marits… (Segueix a l’enllaç, en castellà) 

https://www.mujeresenlahistoria.com/2017/11/dia-mundial-contra-la-violencia-de.html