Soraya Hernández – Revista Valors – https://valors.org

Creix el consum de roba de mala qualitat, a un baix preu i fàcil d’adquirir al web de qualsevol gegant tèxtil xinès. Aquesta mena de consum implica mà d’obra que treballa en males condicions i grans quantitats de residus difícils de reciclar.

El món de la moda no ha estat aliè als canvis polítics i econòmics del context global i de l’aplicació de les noves tecnologies, des de la màquina de vapor fins als nostres dies. Segons s’ha pogut anar produint a gran escala i els canals comunicatius han fet que la informació arribés a molta més població, les tendències en roba i complements s’han democratitzat. La indústria ha proposat productes a un preu raonable per a la butxaca mitjana tot seguint els dictàmens de les grans cases de moda d’arreu. I ha aconseguit, alhora, un consum continuat que permet a qualsevol estar en vogue. Es crea així el que anomenem fast fashion o moda ràpida: productes a un baix preu, de baixa qualitat (al cap i a la fi, no cal que durin gaire; la idea és el canvi constant) i fàcils d’adquirir al web de qualsevol gegant tèxtil xinès. Malauradament, aquesta manera de consum implica mà d’obra que sovint treballa sense drets o en molt males condicions i ingents residus difícils de reciclar (plàstics i materials sintètics que acaben en abocadors normalment en països en vies de desenvolupament). Diversos governs europeus, preocupats per la situació, comencen a proposar accions per evitar o controlar el fast fashion. És ètic limitar la producció d’aquesta mena de negoci?

Ha estat a França on s’ha posat la primera pedra per regular la moda ràpida. Segons un projecte de llei ja votat i pendent d’aprovació del Senat, aquest tipus de productes i de preus generen impulsos de compra molt importants en els consumidors (parlen, fins i tot, d’addicció) amb conseqüències negatives tant econòmiques com mediambientals a curt i llarg termini. No és la primera mesura que posa en marxa el país gal, ja que fa temps que crea iniciatives que afavoreixen la reparació de sabates i l’ús de roba de segona mà, entre d’altres.

A Espanya, com en altres països, recomanacions i campanyes intenten conscienciar que el polièster i els olis que es fan servir generen un impacte perjudicial en la natura. Però a França fan un pas endavant proposant impostos per peça de roba i la prohibició de fer publicitat d’aquest tipus de moda. Polítics de tots els colors s’han posat d’acord i moltes empreses han hagut de tancar, cosa que ha significat una gran pèrdua de llocs de treball. Les associacions de consumidors no han trigat a fer arribar les seves queixes al·legant que, en un entorn de crisi, aquest tipus de productes ajuden les famílies vulnerables.

Altres veus crítiques han posat el focus en la discriminació que suposa la llei –se centra en empreses asiàtiques–, mentre que no hi haurà cap mesura per a cadenes americanes o europees que també participen d’aquest model. Cal posar en marxa aquesta classe de mesures? És ètic un consum de moda ràpida si impacta en el medi ambient i en les condicions de vida dels treballadors? Però, no hi ha molts altres productes que també impliquen aquesta problemàtica i no es regulen?

Les lleis podrien ser restrictives per a qualsevol mena de producció que degradi la natura o els treballadors independentment dels interessos de les grans empreses i de les conseqüències per al consumidor amb pocs recursos econòmics. Cada país podria posar els seus límits i potenciar la producció local i els hàbits respectuosos amb l’entorn. De manera totalment oposada es poden deixar que els fluxos i dinàmiques de la globalització i la geopolítica determinin l’oferta i la demanda sense tenir en compte els danys a les generacions futures. Els cursos intermedis haurien de passar per l’educació i la sensibilització de la població, el compromís i equitat de la classe política i les ajudes per a les famílies vulnerables i les empreses en la transició cap a models sostenibles i ecològics.