Jo escric per als qui no poden llegir-me. Els de baix, els que esperen des de fa segles a la cua de la història, no saben llegir o no tenen què llegir.
Quan em ve el descoratjament, em fa bé recordar una lliçó de dignitat de l’art que vaig rebre fa anys, en un teatre d’Assis, a Itàlia.
Havíem anat amb Helena a veure un espectacle de pantomima, i no hi havia ningú. Ella i jo érem els únics espectadors. Quan es va apagar la llum, se’ns van sumar l’acomodador i la taquillera.
I, no obstant això, els actors, més nombrosos que el públic, van treballar aquella nit com si estiguessin vivint la glòria d’una estrena a sala repleta. Van fer la seva tasca lliurant-se sencers, amb tot, amb ànima i vida; i va ser una meravella.
Els nostres aplaudiments van retronar en la solitud de la sala.
Nosaltres aplaudirem fins a espellar-nos les mans.

Eduardo Galeano