Del llibre

EL ÚLTIMO COOPERANTE, POR UN MUNDO DE IGUAL A IGUAL

Iñaki Alegría Coll – Uno Editorial

 

 

MULIENA, LA NENA DEL BIDÓ GROC QUE SOMIAVA AMB UN LLAPIS

“No sols de pa viu l’home. Jo, si tingués gana i estigués desvalgut al carrer no demanaria un pa; sinó que demanaria mig pa i un llibre.”  Federico García Lorca

Són les sis del matí. Les 0 hores en horari d’Etiòpia. Comença el dia amb el primer raig del sol. Però per a la Muliena fa temps que ha començat el dia.

El primer raig de sol il·lumina l’aigua que brolla de la font i cau dins del bidó que en el seu moment va ser groc, a causa del transport d’oli de palma, i que el seu marró actual disfressa el seu color original.

La Muliena s’aixeca abans que el sol perquè el primer raig la trobi ja recollint l’aigua. Haurà recorregut a peu els quilòmetres que separen el seu llogaret de la font. No sap la distància que hi ha, tan sols que triga tres hores.

Vol ser la primera, estalviar-se les cues que es formen per així poder tornar aviat a casa amb el bidó d’aigua a la seva esquena i poder començar a escriure la seva història.

Vol aprendre a escriure i forjar el seu camí. El seu somni implica estudiar medicina per a cuidar el seu poble i que no morin més dones en donar a llum, com va morir la seva mare, a qui mai va conèixer. “M’agrada escriure, m’agrada aprendre, m’agrada anar al col·legi. Ho faré per la meva mare, i per totes les mares del poble, perquè ningú hauria de morir en donar vida.”

Grinyolen les oxidades rodes del carromato de troncs de fusta en avançar sobre el terreny pedregós. Sona el contingut líquid a l’interior de dos grans bidons de color terra. Asseguda a la vora, la jove vesteix una tela de colors indefinibles. Probablement en el seu moment van ser vius i alegres grocs, vermells i verds. Avui són una barreja de marrons i grisos discontinus difuminats entre els trencaments, pegats i pedaços.

De sobte, un accelerat camió avança sense pietat el pesat transport de la Muliena. Al seu pas aixeca un dens núvol de pols que l’obliga a detenir-se, tossir, parpellejar, plorar, asseure’s i beure del bidó marronós. Obre el tap, l’interior del bidó manté el mateix color grisenc que l’exterior i es fon amb el líquid tèrbol que hauria de ser transparent. Sense pensar ni dubtar li fa un glop, és el que beu cada dia.

És la convivència entre dues realitats. La riquesa que cobreix de pols la pobresa i l’impedeix continuar avançant.
L’amo del camió, sense detenir-se, accelera sense pietat. Té pressa per arribar al destí per a guanyar diners i començar com més aviat millor el nou trajecte per a aconseguir més riquesa. Mentre l’avarícia dels amos del camió fa que corrin més i més per a fer més trajectes, la Muliena continua aturada mentre s’acosta a una dona asseguda a la cantonada. Li dona la mà. L’aixeca. És una dona gran, coberta d’ossos sense múscul, massa feble per a poder caminar. Amb delicadesa l’ajuda a pujar al seu humil carruatge, a la intempèrie, cobert de pols.

La humanitat no té pressa.

Els accelerats camions no van veure la dona i a més la van cobrir de pols. Mentre la Muliena, amb el seu carromato, es va detenir davant la presència de la dona, li va donar la mà, la va ajudar a aixecar-se, li va donar aigua de vida i la va pujar al seu carromato.

La humilitat t’obliga a parar, deixar anar els diners per a donar acolliment, amor i humilitat.

 

DE LA FAM INEVITABLE A LA FAM CONSENTIDA

“La gent passa fam no perquè en el món falti menjar. N’hi ha, i molt, de sobres. Però entre els qui volen menjar i els magatzems plens s’aixeca un obstacle molt alt, el joc polític.” Ryszard Kapuscinski – Ébano

Hi ha fam perquè sempre n’hi ha hagut, perquè és inevitable?

Res és tan conegut i alhora tan desconegut, tan pròxim i alhora tan llunyà, tan present i tan absent, tan sensible i alhora tan insensible… com la fam.

Fa anys faltava menjar, no es podia produir prou menjar per a alimentar tota la població, era una fam inevitable. Ara, amb els avenços tecnològics, es produeix menjar per a alimentar dues vegades la població mundial i, no obstant això, hi ha més fam que mai. Hem passat de la fam inevitable a la fam evitable que no volem evitar, de la fam inevitable a la fam consentida… sense sentit.

La fam consentida, sense sentit. Amb sentit per als pocs que la creen. Sense sentit per als molts que la sofreixen. Una realitat oblidada, que no interessa.

Durant bona part de la Història de la humanitat les persones morien de malalties que no es podien curar o perquè no hi havia menjar per a tots. Eren causes inevitables. Ara es moren perquè no els arriben els medicaments que els curarien, o les vacunes que els protegirien, o l’aliment per a menjar. Ara són causes evitables.
Si hi ha fam avui dia és perquè ho consentim, sent més clars, si hi ha fam avui dia és perquè volem, perquè ens interessa.

Uns llencen el que uns altres necessiten tant. A uns els falta el que els sobra a uns altres.

No és un problema d’escassetat, és un problema de repartiment.

Ningú està a favor de la fam, però tampoc gairebé ningú fa res en contra.

 

ROBAR ALS MÉS POBRES PER A DONAR-HO ALS MÉS RICS

Aquesta és l’estratègia de la fam. Robar als més pobres per a donar-ho als més rics, això és l’economia, així anem.

L’Endalech viu en un poblat de la regió etíop de la Oromia, és pagesa. Treballa el camp amb la suor del front i la sang de les seves mans, de sol a sol.

L’Endalech s’aixeca abans que el sol per a anar al treball. Allí l’espera una llarga i dura jornada. Sota un sol abrasador, llaura el camp amb la força de les seves mans i fumiga amb pesticides que li impregnen els pulmons… condicions il·legals a Europa, permeses a Etiòpia. Els europeus imposen a Etiòpia el que a Europa prohibeixen.

Però tot aquest esforç no és per a ella. És per al camp del propietari, el terratinent europeu que té una plantació enorme d’extensió.

L’Endalech treballa de sol a sol, un treball molt valuós, un treball que genera riquesa, però no a ella, sinó al seu propietari.

La collita que l’Endalech i altres pagesos etíops han plantat amb esforç, viatjarà a Europa per a satisfer l’insaciable egoisme humà. Mentrestant, a Etiòpia, l’Endalech no té res per a alimentar els seus fills.

El terratinent exhaureix la terra etíop, explota els etíops i s’apropia de la riquesa i menjar de la terra. Igualment s’emporta la força de l’etíop, deixa tan sols una terra empobrida, exhausta, i un pagès famèlic i ensopit. És perfecte, així no molesta ni es revoluciona, com qui alimenta un animal el just perquè es mantingui viu i poder continuar explotant-lo.

Això és robar als més pobres per a donar-ho als més rics.

Així funciona el món: assassinant.

Vivim en un món en què els assassins governen i la bona gent és assassinada. No hi ha terme mitjà, o estàs amb ells o en contra seva. El silenci és còmplice. No podem continuar callant.

 

ELS D’ALLÍ

Vaig construir una barrera per a separar els d’aquí i els d’allí

perquè primer són els d’aquí.

Primer vaig posar allí als d’un altre continent,
però no era suficient,
em continuava sentint envaït.

Vaig posar després als d’una altra raça,
però tampoc era suficient,

sé que vaig posar també
als que anomeno pobres,
però tampoc era suficient,

així que vaig afegir també a tots aquells
que no pensaven com jo,
tanmateix, continuava sense ser suficient.

Al final em vaig adonar que en el costat d’aquí
hi vaig quedar només jo,
tots els altres estaven al costat d’allí,

així que vaig trencar el mur
i em vaig prometre mai més tornar a construir-lo.

 

JO NO SÉ NI D’ON SOC

Avui soc d’aquí,
demà soc d’allí,
Aquí soc d’allí,
allí soc d’aquí.

Porto un embolic que no sé d’on soc,
però ni ho vull saber.
Tot el que sé
és que sé que soc.

Si són aquí ja són d’aquí,
però si són allí continuen sent germans com els d’aquí.

Aquí o allí?
Qui? Quan? Com? Per què?
Què és aquí?
Què és allí?

Si som capaços de cridar d’aquí als d’un altre país
també ho serem als d’una altra regió, d’una altra ciutat,
d’un altre barri, d’un altre carrer, d’una altra casa…
D’una altra raça, d’un altre sexe, d’una altra ideologia…
I al final sent d’aquí et quedes només tu,
perquè construint barreres al final tots són d’allí.

Quan, al cap i a la fi, tots som d’aquí,
d’un mateix món, un mateix temps, compartint
un únic moment en la vida, d’aquí i ara.

Amb tant aquí i allí m’embolico i confonc,
avui soc d’aquí i demà d’allí,
i a tu, germana, germà, no et jutjaré per on vens
o d’on ets,
perquè siguis d’on siguis per sobre de tot ets persona.

El que ens uneix és més del que ens separa.

No inventem fronteres
perquè per a la humanitat no hi ha fronteres.

Les diferències estan per a enriquir-nos,
no per a dividir-nos ni estratificar-nos.

 

FRASES D’IÑAKI ALEGRÍA

Sí, encara hi ha nens que moren de fam. És inacceptable. És omissió. Un nen que mor de fam, mor assassinat. Recordo les paraules de Mahatma Gandhi: “Tot el que es menja sense necessitat, es roba a l’estómac dels pobres”.

Com més tenim menys donem, llavors som més pobres. Si tenim menys però donem més, llavors som més rics. És molt pobre el que per molt que posseeixi res pot donar.

Aquesta és l’estratègia de la fam. Robar als més pobres per a donar-ho als més rics, això és l’economia, així anem.

A Etiòpia primer sobrevius, després els més afortunats arriben algun dia a viure.

Àfrica no va ser descoberta pels blancs, ja existia abans, el que sí que va ser és abatuda, destruïda, desolada.

La història ens demostra les grans vergonyes de la humanitat: les guerres, les violacions, la mutilació, l’esclavitud, el racisme, els camps de concentració… Quan és passat sembla evident la crueltat de la humanitat, i tots ho reconeixem sense dubtar-ho. Però va haver-hi un present, va haver-hi un present en el qual la humanitat no condemnava l’esclavitud, un present en el qual el racisme era consentit…

Ara vivim un present en el qual el refugiat no té refugi, la nena no té infància… i és consentit…

Esperem que ben aviat passi a ser història i ens avergonyim enormement d’aquests temps en els quals no donàvem acolliment als refugiats i la vida d’un blanc valia més que la de mil negres…

A Àfrica cal anar-hi trobat, no utilitzis el continent per a trobar-te i resoldre els teus propis problemes.

La medicina és un acte d’amor cap a aquell que sofreix.

Un voluntariat no és anar a tenir una experiència, és anar a treballar.

 

PARAULES BUIDES: PAU EN GUERRA

Veure en el següent enllaç:

https://cooperacioambalegria.co/palabras-vacias-paz-en-guerra/

SOBRE L’AUTOR IÑAKI ALEGRÍA:

Mèdic Pediatre. Fundador de l’ONG Alegria Sense Fronteres que realitza projectes de desenvolupament integral al Senegal i Etiòpia. Missió i Valors: Promoure l’empoderament, lideratge comunitari, equitat de gènere als països més desfavorits amb l’objectiu de permetre la millora de la qualitat de vida de la població. Empatia, compromís, constància, Amor, solidaritat, empoderament, equitat, humilitat, transparència i Alegria.

https://cooperacioambalegria.co/

https://www.alegriasinfronteras.org/