Fragment del llibre UN MUNDO MEJOR ES POSIBLE, del PADRE ÁNGEL, publicat per ALIENTA EDITORIAL.

Hem tractat el tema de la pobresa infantil, entesa com la incapacitat que tenen alguns nens per a accedir a una alimentació, sanitat i educació bàsica. Però ara vull detenir-me en una altra mena de pobresa: la que no es veu, però sí que se sent.

Em refereixo a la falta d’afecte, de carícies, d’amor. Aquesta és la pobresa més gran. Parlem molt de la pobresa de fam, de vestir, l’energètica, la de cultura… però la més gran, sens dubte, és la de l’afecte. És tan dur veure els ulls tristos dels nens…

En la meva vida he vist molts nens, i he arribat a sentir que no tinguin res per vestir o per menjar, o que no puguin anar a l’escola. Però el que un de veritat lamenta és que no tinguin un referent, un pare o una mare; que no tinguin afecte, ni a ningú que es preocupi d’ells; que no puguin celebrar els aniversaris; que ningú els visiti…

Els nens petits gaudeixen amb molt poc. L’única cosa que els importa és que els vulgui algú. El sofriment dels menors és immens quan no tenen un ambient bo en la família. Potser aquesta és la pobresa més gran que un pot experimentar a les cases. (…)

Sempre recordaré el que em va succeir a Oviedo. Teníem les Cases de Família de La Cruz de los Ángeles en les quals acollíem els petits que ho necessitaven. Un dia, vaig anar a la parada de l’autobús a rebre un nen que venia a una de les nostres cases. El seu nom era Tinín, i tenia set anys. Era ros i menut. Venia d’un orfenat de Galícia.

Només veure’l li vaig fer un petó a la galta i ens vam posar en marxa cap a Prado Picón, on teníem la casa. Pel camí li vaig fer les típiques preguntes: què tal ha anat el trajecte, si li agradava Oviedo, si hi havia estat abans, què era el que més li havia agradat del viatge… En fi, el normal en aquests casos.

Se’m va partir l’ànima quan es va girar cap a mi i em va dir: “El que més m’ha agradat és que m’hagi fet un petó. Mai ningú m’havia fet un petó abans”.

Va ser tot un impacte i encara avui el continuo recordant com si fos ahir. Com és possible que a aquest nen ningú no li hagués fet un petó amb set anys de vida? Això posa els pèls de punta a qualsevol. Aquesta és la veritable pobresa de la qual estic parlant.

El Tinín es va quedar amb mi fins que va complir els vint anys…