Karl Marx va escriure en una frase, que es va fer famosa, que la història es repeteix “la primera vegada com a tragèdia, la segona, com a farsa”. No obstant això, quan veiem el que passa en l’actualitat, no podem evitar preguntar-nos si després d’una tragèdia no ens n’espera una altra més.

Aquí estem, després d’un segle de l’inici de la Primera Guerra Mundial, envoltats d’un torrent de violència, duplicitat i cinisme molt similar al que va portar el món al desastre el 1914. I les regions del món implicades en aquell temps també ho estan ara.

La Primera Guerra Mundial va començar amb una certa manera de pensar, un convenciment que els apressants problemes socials i polítics a Europa Central podrien solucionar-se per mitjans militars.

Un segle abans, el teòric militar alemany Carl von Clausewitz havia escrit que la guerra és “la continuació de la política per altres mitjans”. Suficients polítics van estar d’acord amb ell el 1914.

No obstant això, la Primera Guerra Mundial va demostrar que Clausewitz s’havia equivocat tràgicament pel que fa als temps moderns. La guerra a l’era industrial és tragèdia, desastre i devastació, no soluciona cap problema polític; no constitueix la continuació de la política, sinó del fracàs polític.

La Primera Guerra Mundial va posar fi a quatre règims imperials: la dinastia prussiana (Hohenzollern), la dinastia russa (Romanov), la dinastia turca (osmanlí /otomana), i la dinastia austrohongaresa (Habsburg).

La guerra no només va causar milions de morts, sinó que també va deixar un llegat de revolució, fallida estatal, proteccionisme i col·lapse financer que va crear el marc per a l’ascens de Hitler, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda.

Encara avui seguim en crisi. El territori que una vegada va formar part de l’imperi otomà -multiètnic, multireligiós i multiestatal- de nou es veu embolicat en conflictes de guerra, des de Líbia fins a Palestina-Israel, Síria i l’Iraq.

La regió dels Balcans manté una atmosfera de ressentiment i divisió política, Bòsnia i Hercegovina es mostren incapaços d’instituir un govern central eficaç i Sèrbia es troba profundament sacsejada pel bombardeig de l’OTAN el 1999 i la polèmica independència de Kosovo el 2008, malgrat la seva amarga oposició.

L’antic imperi rus també experimenta una creixent agitació, una mena de reacció demorada davant del col·lapse de la Unió Soviètica el 1991: Rússia ataca Ucraïna i continuen els esclats de violència a Geòrgia, Moldàvia i altres llocs.

A Àsia Oriental, les tensions entre la Xina i el Japó -ecos del segle passat- són un perill en augment.

Com va passar fa un segle, líders vanitosos i ignorants s’inclinen a la lluita sense propòsits clars ni perspectives realistes per a la resolució dels factors polítics, econòmics, socials i ecològics subjacents, que donen lloc a les tensions. Massa governs assumeixen una postura de disparar primer i pensar després.

Considerem els EE. UU. La seva estratègia bàsica ha estat la d’enviar tropes, drons o bombarders a qualsevol lloc que amenaci el seu accés al petroli, protegeixi fonamentalistes islàmics o crei algun altre tipus de problema per als seus interessos, per exemple, els pirates a la costa de Somàlia.

Així, les tropes nord-americanes, la CIA, els drons amb míssils o els exèrcits amb recolçament d’EE. UU. participen en lluites en tota la zona que s’estén des de la regió de Sahel a l’Àfrica Occidental, a través de Líbia, Somàlia, Iemen, Síria, Iraq, Afganistan i més enllà.

Tota aquesta activitat militar costa centenars de milers de vides i bilions de dòlars. Però, en comptes de solucionar un únic problema subjacent, el caos augmenta i amenaça de produir una guerra que s’estendrà cada vegada més.

El comportament rus no és molt millor: durant un temps, Rússia va recolzar el dret internacional i es va queixar, amb raó, que EE. UU. i l’OTAN estaven violant el dret internacional a Kosovo, Iraq, Síria i Líbia.
Però el llavors president Vladímir Putin va apuntar a Ucraïna, tement que el país es girés cap a Europa.

De sobte va callar les seves afirmacions sobre el respecte del dret internacional. El seu govern després es va annexar il·legalment a Crimea i està duent a terme una guerra de guerrilles cada vegada més brutal a l’est ucraïnès (primer, a través de representants i, segons sembla, ara amb participació directa de les forces russes).

En aquest context, la sort del vol 17 de Malaysia Airlines és terroritzant no només per la seva brutalitat, sinó també com a indici d’un món embogit.

Mentre escric aquestes línies, es desconeix qui va apuntar i va disparar el míssil, encara que els culpables més probables són rebels de l’est ucraïnès, amb suport rus. Sobre el que hi ha indubtable certesa, però, és que la violència desencadenada per la guerra de Putin a Ucraïna ha costat centenars de vides innocents i ha acostat al món al desastre.

En l’actualitat, no hi ha herois en les grans potències, el cinisme regna en totes les parts involucrades. EE. UU., Certament, infringeix el dret internacional en recórrer a la força sense autorització de les Nacions Unides.

Envia drons i forces secretes a països sobirans sense la seva aprovació. Espia implacablement tant als seus amics com als seus enemics.

Rússia fa el mateix, causa morts a Ucraïna, Geòrgia i altres països veïns. Les úniques constants en tot això són el fàcil recurs a la violència i les mentides que inevitablement l’acompanyen.

Les principals diferències entre l’actualitat i el món del 1914 són quatre. En primer lloc, hem passat des de llavors per dues guerres desastroses, una gran depressió i una guerra freda. I vam tenir l’oportunitat d’aprendre una o dues coses sobre l’estupidesa i futilitat de la violència col·lectiva organitzada. En segon lloc, la propera guerra mundial en aquesta era nuclear posarà, gairebé amb seguretat, fi al món.

La tercera gran diferència és que avui dia, amb les nostres meravelloses tecnologies, comptem amb totes les oportunitats per solucionar els problemes subjacents de la pobresa, la fam, les migracions forçades i la degradació ambiental, que creen tants perillosos polvorins.

Finalment, tenim el dret internacional, si és que decidim fer-lo servir. Les faccions bel·ligerants a Europa i Àsia fa 100 anys no podien recórrer al Consell de Seguretat ni a l’Assemblea de l’ONU, jurisdiccions on la diplomàcia, no la guerra, pot ser la veritable continuació de la política.

Hem estat beneïts amb la possibilitat de construir la pau a través d’una institució global fundada per ajudar a garantir que la guerra mundial mai es repeteixi.

Com a ciutadans del món, el nostre treball ara és exigir la pau a través de la diplomàcia i d’iniciatives globals, regionals i nacionals que s’ocupin del flagell de la pobresa, les malalties i la degradació ambiental. En aquest centè aniversari d’un dels majors desastres de la història humana, fem que les tragèdies no siguin succeïdes ni per farses ni per altres tragèdies, sinó pel triomf de la cooperació i la decència.

JEFFREY D. SACHS    www.project-syndicate.org   www.eltiempo.com  23-7-2014