El Joan Alsina Hurtós va néixer a Castelló d’Empúries (Girona) el 28 d’abril de 1942 i morí assassinat a Santiago de Xile el 19 de setembre de 1973, a l’edat de 31 anys. El Joan era un capellà que exercia la seva missió a Xile, al costat dels obrers, i que va ser víctima del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973, promogut pel general Augusto Pinochet.

Als 11 anys va ingressar al Seminari de Girona i als 18 al Seminario Hispano Americano de Madrid per a les missions. Un cop ordenat sacerdot, el 1965, va ser destinat a Malgrat de Mar, on es va estar fins al gener de 1968, quan se n’anà a Xile per treballar en l’evangelització del món obrer, amb els més desfavorits socialment. A Santiago de Xile va ser capellà de la parròquia de San Ignacio i va treballar a l’Hospital de San Juan de Dios. Alsina creia en la teologia de l’alliberament i en el socialisme democràtic de Salvador Allende, per això va ser fitxat com a perillós pel nou règim pinochetista. El 19 de setembre de 1973, vuit dies després del cop d’estat que va enderrocar el president Allende, Alsina va ser detingut quan anava a l’hospital a treballar i va ser brutalment apallissat. Al vespre se’l van endur al Puente Bulnes, sobre el riu Mapocho, li van descarregar una ràfega de metralleta i el van llançar al riu.

El dia 18 a la nit, pressentint la seva detenció, va redactar un escrit conegut com “El testament de Joan Alsina” en el qual deixà constància dels motius del seu lliurament. D’aquest s’escullen tres frases que va escriure de pròpia mà: “Si el gra de blat no mor, no dóna fruit, però si mor dóna molt fruit”; “Som portats com a bens a l’escorxador”; “Crist ens acompanya sempre onsevulla que estiguem”.

Quan els seus companys i amics volien dissuadir-lo d’anar a l’Hospital Central de Santiago, assetjat per l’exèrcit de Pinochet, els va respondre: “Jo sé que els meus companys sofriran molt i vull ser solidari estant al costat d’ells. Són moments crucials en què un ha de ser conseqüent amb les seves conviccions”. “El deure em crida i compliré amb ell”.

En l’expedient del judici celebrat per aquest fet una vegada caiguda la dictadura de Pinochet, hi figura la següent declaració del soldat que li va disparar Nelson Balaños, un noi de tan sols 18 anys que temps després es va suïcidar: …En arribar al pont Bulnes, el meu capità va frenar. Jo vaig baixar, com ho feia amb tots els que afusellava, vaig treure el Joan del furgó i vaig anar a embenar-li els ulls. Però el Joan em va dir “per favor, no em posis la bena, mata’m de front, perquè vull veure’t per donar-te el perdó”. Va ser molt ràpid. Recordo que va aixecar la seva mirada al cel, va fer un gest amb les mans, les va posar sobre el seu cor, va moure els llavis com si estigués resant i va dir “Pare, perdona’ls”. Jo li vaig disparar una ràfega i va caure sobre la barana. Després, amb una petita empenta meva, va caure al riu.

Anys després, en el mateix lloc de la seva mort, es va erigir un monument amb les seves darreres paraules: “Mátame de frente, quiero verte para darte el perdón”.

Quan encara no feia un any de la seva mort, el seu pare Josep Alsina va escriure una carta, realment impressionant, perdonant l’autor o els autors de la mort del Joan, que diu entre altres coses: “… Al gener de 1968 te’n vas anar a Xile com a missioner. Vam passar quatre anys sense veure’t i recordo molt bé aquell vespre del mes de gener quan vas arribar i vas passar a casa dos mesos de vacances. Després vas tornar a Xile dient-nos que passaries dos o tres anys més allí i que després tornaries…

Recordo ben bé que deies que a Xile tenies molts amics, ja ho crec! I que et volien de debò. I això ho han demostrat perquè van voler que et quedessis amb ells per sempre! Jo voldria saber qui és aquest amic i tenir la seva adreça… no per venjar-me d’ell, sinó per perdonar-lo i enviar-li el meu indult perquè no visqui amb remordiment, perquè de molt jove em van ensenyar a perdonar i no ho he oblidat. I tu Joan, des de dalt, on descanses, perdona’l també, com va perdonar Jesucrist els seus deixebles i tota la humanitat. Adéu Joan. 23 de juny de 1974”