El 24 de març de 2021, el BOE ha publicat la Llei orgànica que regula l’eutanàsia.
VIURE DIGNAMENT FINS AL FINAL
La vida es una mort que ve –deia Jorge Luis Borges–. De fet aquesta és la única seguretat que tenim totes i tots els que estem ara i aquí: que un dia o altre morirem.
La gran pregunta és quant de patiment estem disposats a suportar abans d’arribar a una mort segura. I en quines condicions, per a cadascuna de nosaltres, la vida que ens quedi per viure ja no serà digna de ser viscuda.
Són preguntes molt personals que donen peu a respostes molt diverses, que es declinen a partir de les creences religioses o principis ètics de cadascú, del llindar de patiment personal i del que cadascú podem considerar essencial per a definir quines són les condicions de dignitat vital bàsica.
És, evidentment, una esfera clara de reflexió individual.
Per al Ramón Sampedro la decisió de no voler viure el que li quedava de vida va arribar després de 25 anys postrat per una tetraplegia.
Per a la Inmaculada Echevarría no era vida digna seguir viva en un hospital connectada a un ventilador mecànic després de 31 anys patint una malaltia degenerativa.
Per al José Antonio Arrabal, malalt d’Esclerosi Lateral Amiotròfica, no ho era arribar a l’estadi de dependència total al qual el portava la malaltia.
O per a la Montserrat Voltà, de 90 anys, també malalta d’ELA, vida digna era poder marxar en pau i sense patir, després d’haver viscut una vida plena i llarga.
Tots són casos de persones que van sol·licitar públicament una mort assistida. Que van reflexionar i decidir molt conscientment quin era el seu llindar individual de vida i mort digna. Però el sistema penal i legal espanyol no els va permetre exercir aquesta llibertat individual.
En breu el Senat ratificarà, previsiblement sense canvis, la futura llei de regulació de l’eutanàsia i el suïcidi assistit a Espanya. És fruit de dècades de lluites individuals, com la dels casos que he citat i tants altres, i de lluita col·lectiva a través de les associacions de Dret a Morir Dignament a tot l’Estat. Però també fruit d’un procés de maduració ètica, moral i política de la ciutadania, que ha fet que tant la població catalana com l’espanyola siguin àmpliament favorables a regular aquest nou dret.
Perquè la realitat existeix, i els legisladors no podem fer-nos l’orni. I en aquest cas, donar resposta digna requereix de regulació.
Una regulació que no imposi res a ningú. Que no imposi cap creença, ètica ni religió. Que no resti la llibertat a ningú que vulgui morir quan la biologia ho marqui i la medicina no ho eviti. Sinó que només doni la mateixa opció de llibertat individual a aquells que fins ara no l’han tingut: els que situen el llindar un poc o un molt abans.
Vaig tenir el plaer i l’honor, com a diputada del Parlament de Catalunya per Catalunya en Comú Podem, de defensar al Congrés, l’abril de 2018, i amb paraules semblants, una proposta de llei sorgida del Parlament català que reclamava a l’Estat despenalitzar l’eutanàsia. Va ser la primera a la història sobre aquest tema que va obtenir els vots suficients per a tramitar-se a les Corts espanyoles.
La que s’aprovarà ara, sorgida d’una proposta del PSOE, la integra. I serà la definitiva després de quatre intents previs de llei de regulació de l’eutanàsia no reeixits. I de nombrosos intents de declaracions polítiques per vies diverses. Ha costat, però finalment s’hi ha arribat.
Serà una llei extremadament garantista, que obliga a qui vulgui usar-la a ratificar fins a quatre vegades, sota supervisió mèdica, que vol morir. I el cas haurà de ser aprovat per una comissió d’avaluació específica. Permet la objecció de consciència dels professionals sanitaris i només serà aplicable a majors d’edat. És, per tant, més restrictiva que la d’alguns dels altres cinc països del món que ja ho tenien regulat, però ens posa igualment a la capçalera dels estats que garanteixen aquest dret per llei.
Pel que ha costat, i pel que comportarà per a qui vulgui usar-la, aquesta serà una llei històrica, d’avenços i de joia. Però sobretot, que ens enriqueix com a societat i omple de sentit què vol dir tenir un estat laic. Perquè és una llei que no va contra ningú, que permet respectar els valors de cada individu, i que es basa en la premissa de legislar per damunt del codi ètic de cadascú.
En aquest cas, permetre que cadascú decideixi quan el trajecte que queda fins a una mort segura ja no és de dignitat. Perquè la mort és part intrínseca de la vida. És l’únic fet segur per a tots i totes des que naixem. Garantir condicions de dignitat per a la mort és legislar a favor de la dignitat de la vida.
Marta Ribas Frías
Revista L’Agulla https://elpunxo.wordpress.com/
PARLEM SOBRE LA LLEI DE DESPENALITZACIÓ DE L’EUTANÀSIA
D’entrada cal començar dient que aquesta llei no legalitza l’eutanàsia, sinó que la despenalitza. Vol dir que no es retira del codi penal, sinó que persisteix al codi penal, però no s’aplica cap pena si es compleixen els requisits que mar-ca la llei.
Aquesta és la primera llei d’eutanàsia en què cal obtenir un permís per poder-la aplicar. És el que s’anomena control “Ex Ante”. En altres països on l’eutanàsia està regulada, els professionals sanitaris exerceixen el dret de l’eutanàsia i posteriorment es revisa si hi ha alguna errada en el procediment: control “Ex Post”.
A l’estat espanyol, la llei és “garantista”, s’assegura que els requisits estan complets abans de donar llum verda al procediment. Això és positiu perquè dóna molta seguretat de que es farà bé, però burocratitza molt el procediment, i es considera que probable-ment molts pacients que es troben en situació de malaltia terminal no arribin a obtenir el permís per qüestions temporals.
Es tracta d’una proposició de llei i no un projecte de llei, per la qual cosa s’ha tramitat sense demanar informes a societats o col·lectius referents, com el Comitè de Bioètica espanyol o a societats científiques. Tampoc s’ha consultat al Consell General del Poder Judicial, tot i modificar el codi penal.
La llei es va aprovar al Congrés de Diputats el 17/12/20. Actualment està pendent d’aprovació per part del Se-nat, hi ha moltes esmenes a debatre. S’espera que de cara a l’estiu del 2021 pugui retornar al Congrés i es pugui aprovar.
Aquí us voldria oferir les meves reflexions personals a partir de la lectura de diferents posicionaments, sessions formatives, i de la meva experiència personal de treballar com a metgessa amb persones al final de la vida:
– Provocar la mort a alguna persona no deu ser una acció gens agradable, encara que sigui la persona qui ho demana. Caldrà un bon treball en equip i que els professionals que atenguin aquests processos puguin rebre acompanyament emocional i espiritual.
– El debat de l’eutanàsia pot ajudar a fer que la societat s’acosti més a la mort i al procés de morir. Cada persona hauria de pensar com li agradaria morir i en quines condicions, ja que tenim molt a opinar si la mort no és accidental o traumàtica. Als països on s’aplica l’eutanàsia, aquesta representa el 4% de les morts, per la qual cosa cal reflexionar sobre com mor el 96% que ho fa d’una altra manera. Els documents de voluntats anticipades ajuden a plantejar el nostre final. També podem anar més enllà: qui ens cuidarà durant el procés de final de vida, si volem morir a casa o en un centre sanitari, qui ens pot acompanyar en el moment del traspàs, quina escenografia, si farem celebració, quins textos llegirem, quina música voldríem escoltar, quins objectes deixarem a determinades persones i amb quin significat, de qui ens volem acomiadar, amb qui ens volem reconciliar, entre molts altres aspectes.
– El Comitè de Bioètica de España, la Sociedad Española de Cuidados Paliativos (SECPAL) i el grup de Bioètica de UNIJES-Universitats Jesuïtes consideren que fins que no hi hagi plena cobertura d’atenció sanitària en cures pal·liatives a tot l’Estat, no s’hauria de tirar endavant la despenalització de l’eutanàsia. A l’estat espanyol es considera que més d’un terç de les persones que necessiten atenció pal·liativa no l’estan rebent (depèn també molt de les diferents comunitats). Al Canadà, dels pacients sotmesos a eutanàsia o suïcidi mèdicament assistit, el 82% van rebre atenció pal·liativa prèviament que va millorar la seva situació de patiment, però van persistir en la petició de morir. També van rebre ajudes socials per discapacitat en el 89,8% dels casos. Les cures pal·liatives no són una alternativa, sinó un bon servei a les persones que estan en situació de malaltia greu que estan patint. D’aquestes, sempre n’hi haurà que demanaran morir de forma anticipada. Tots els equips referents (metges responsables) haurien de tenir formació en atenció pal·liativa i demanar col·laboració als equips especialitzats en els casos més complexos. L’atenció pal·liativa no s’hauria de reservar als processos de malaltia avançada o terminal, és una manera molt humanitzada de fer atenció sanitària, en qualsevol moment de la malaltia, és una actitud envers la manera de treballar la medicina. La despenalització de l’eutanàsia pot fer que es parli més de les cures pal·liatives i s’augmentin els recursos, tant de bo.
– Les condicions socials desafavorides sempre empitjoren la qualitat de vida de les persones. Cal millorar les ajudes socials i les ajudes a la dependència, també amb criteri de temporalitat, ja que sovint la necessitat social no queda coberta al mateix temps que la sanitària. El sistema de pensions de les persones grans tampoc ajuda a fer que tinguin llibertat en decidir on i com volen ser cuidades, per la qual cosa sovint depenen de les decisions de la família. Però tot i tenir recursos socials i entorn familiar afectiu, sempre hi haurà persones que continuaran demanant anticipar la seva mort.
– El sistema públic tampoc té garantida l’atenció psicològica. Els recursos de salut mental públic són molt limitats i cada vegada tenen més demanda d’atenció. Sovint, les persones necessiten un ritme de visites de seguiment que el recurs públic no pot assumir, per la qual cosa els que s’ho poden finançar busquen alternatives privades que suposen un cost elevat per a les famílies.
– Cap pacient hauria de demanar l’eutanàsia pel fet de no rebre una atenció de qualitat, tant des del punt de vista pal·liatiu com social com psicològic.
– La llei parla poc del paper de la infermeria, quan és aquesta disciplina la que té la part més activa en la cura de la persona malalta. Crec que cal incloure les infermeres en els equips que valoren i atenen les peticions d’eutanàsia, ja que són professionals fonamentals en els processos assistencials dels pacients i les seves famílies.
– A Holanda, el 80% de procediments d’eutanàsia es fan a domicili. Actualment l’atenció primària de salut està sobrecarregada de feina i la pandèmia ha empitjorat molt la seva disponibilitat per atendre les demandes de salut que ha de cobrir. Cal fer una estratègia per reforçar els equips d’atenció domiciliària. Considero que la societat i els mateixos metges d’especialitats hospitalàries no valoren prou el paper de l’atenció primària.
– El procés deliberatiu entre el demandant d’eutanàsia i el seu metge millorarà molt la comunicació. Els metges tenim molt poca formació en comunicació sanitària. Crec que aquest diàleg profund amb el pacient pot ser molt enriquidor per als professionals sanitaris.
– Aquesta llei reforçarà el principi ètic de l’Autonomia. A la nostra societat la família té un paper molt actiu en les decisions de les persones malaltes. Sovint s’informa abans a la família que al propi pacient, i això és una falta ètica molt greu. Ens fa por donar males notícies i la família modula el que podem informar. En aquesta llei la família quasi ni es cita. Penso que a les famílies cal tenir-les molt presents, tant pel tipus de model familiar de la nostra cultura, com per la seva responsabilitat en la cura de la persona malalta. L’eutanàsia és una decisió totalment individual, però afectarà tota la família i necessitaran que els acompanyem tant a nivell emocional com espiritual.
– Cal millorar el procés de morir dels hospitals. A Catalunya, el 54% de les persones moren als hospitals. Sovint els hospitals d’aguts no estan preparats per atendre el procés d’agonia ni tampoc un acompanyament al dol.
– Tenir religió no vol dir que no es pugui discrepar de dogmes o morals. La religió és un camí d’ajuda i creixement personal. Jo penso que les persones poden tenir opinions diferents a certes normes morals sense haver de renunciar a la seva religió.
– La despenalització de l’eutanàsia protegeix tant a les persones que estan a favor com a les que s’hi oposen, ja que és la persona qui decideix si s’hi vol acollir. En canvi, si no es disposa d’aquest dret, privem a les persones que sí que el volen exercir.
– Ens trobarem davant situacions on sabrem valorar molt bé el patiment, com si ens posessin un mirall davant nostre, i l’ajuda a morir la farem amb convenciment, sobretot si es tracta d’un procés de final de vida. El problema el tindrem quan el pacient demani morir en una determinada fase de la seva malaltia, o quan pensem que la persona es troba vulnerable o pateixi una malaltia mental però amb capacitat legal per decidir o sigui un menor d’edat. Aquestes peticions seran les que poden posar en dubte la nostra consciència.
– L’objecció de consciència professional és a tota la llei. Es planteja que es pugui fer a casos concrets, però aleshores haurem de pensar si no estem fent judicis de valor personal davant d’aquelles decisions que fan trontollar la nostra consciència, però que han superat la validesa de la seva tramitació. Tampoc les podem abandonar. Els Comitès d’Ètica Assistencial dels centres sanitaris poden ajudar molt en aquest aspecte.
La vida ens és donada, és un do i un bé. Jo aposto per una vida viscuda en plenitud. Som només nosaltres mateixes les que podem valorar la dignitat de la nostra vida.
Marta Vidal
Revista L’Agulla https://elpunxo.wordpress.com/
SÍ CATÒLIC A LA LLEI D’EUTANÀSIA?
Sempre que parlem de l’eutanàsia recorro a la pel·lícula “Million dollar, baby”, de Clint Eastwood (2004), perquè explica molt bé el problema moral entre la llei de Déu, la llei de la vida i la resurrecció, i el mandat de Déu de respondre al clam de l’altre quan aquest clam demana que posis fi a la seva vida en el moment que és d’un sofriment inexorable. Una resposta que sovint es troba al marge de la llei de Déu (com la curació del leprós a Marc 1, 40-45), en solitud (Eli, eli…), i no sabent mai si has fet bé o no, que és, en realitat, la posició amb la qual arribarem al Judici final i la que, també, defineix la democràcia, segons Joan-Carles Mèlich: “Un estat democràtic només és democràtic si té mala consciència”, diu sempre.
El debat sobre la despenalització de l’eutanàsia, és a dir, de si hem d’enviar a la presó al que ajudi a morir algú en aquestes extremes circumstàncies o similars i després d’una avaluació externa genera, així, aquest debat. A priori, com fa el Catecisme de l’Església Catòlica (2276-2279), la defensa integral i no utilitària de la vida ens porta a oposar-nos-hi. Però l’ètica sempre és una qüestió d’a posteriori, com li agradava dir al P. Lluís Duch. Té a veure amb la resposta concreta al clam concret, en el temps i l’espai, de l’altre, més encara quan l’altre pateix i no pot valdre’s ell mateix. ¿Preval l’imperi de la llei de Déu o preval el clam del que pateix que, per als cristians, és el clam de Déu mateix (Mateu 25, 31-46)? I, en cas que fos l’imperi de la Llei, ¿és traslladable en tots els casos el capteniment personal moral a la legislació ordinària?
Per mirar de conciliar-ho, doncs, fa quinze anys, el jesuïta Francesc Abel, EPD, al capdavant de l’Institut Borja de Bioètica, va promoure un manifest, junt amb altres eminents investigadors i pensadors, cristians i no cristians. S’hi demanava que en cas d’una possible despenalització es complissin una sèrie de requisits, incidint, precisament en la dignitat humana que els partidaris de la legalització de l’eutanàsia al·leguen de forma preferent. Sincerament, em sembla que la llei aprovada fa poc al Congrés dels Diputats, que ara ha de passar pel Senat, recull perfectament el que demanaven. I que no exclou, més aviat posa més de manifest, la necessitat d’acompanyar-la d’un increment dels recursos pal·liatius al nostre sistema de salut. Curiosament, alguns dels dirigents catòlics que critiquen la pressa en l’aprovació de la llei i que troben a faltar debat sobre el tema han silenciat convenientment, diria que amb oprobi, l’aportació del P. Abel o d’altres tot aquest temps. Paral·lelament, la societat espanyola ha evolucionat cap a un increment del suport a la despenalització de l’eutanàsia fins a índexs superiors al 80%, segons les enquestes, motiu pel qual és bastant obvi que la llei obtingués el suport de 18 formacions, totes excepte el PP i Vox. ¿Això fa que ens haguem de despreocupar del tema, del seu risc d’ús abusiu, de considerar-la com una opció a banda dels pal·liatius, o de futures modificacions extensives cap a pràctiques eugenèsiques o utilitaristes? En absolut. Més que mai, caldrà atendre la seva evolució i resultats i advertir contra allò que ja des d’ara ens preocupa, si se’m permet la broma, com un argent viu. Ben viu.
Ramon Bassas
Revista L’Agulla https://elpunxo.wordpress.com/
Espanya aprova l’eutanàsia i assoleix el dret a la mort digna
https://catalunyaplural.cat/ca/espanya-aprova-leutanasia-i-assoleix-el-dret-a-la-mort-digna/
lasolidaritatunbonremei.com 