El següent escrit també parla d’un empordanès capellà, nascut un any abans que Joan Alsina Hurtós, i que també va sacrificar la seva vida pels més necessitats molt lluny de casa seva.

Joaquim Vallmajó Sala va néixer a Navata (Girona) el 21 de març de 1941 i va morir assassinat a Ruanda, en una data desconeguda posterior al 26 d’abril de 1994. Vallmajó fou un capellà que es destacà pel seu treball a favor dels refugiats i desplaçats provocats pels combats entre hutus i tutsis de Ruanda.

Després d’haver estudiat filosofia i teologia al seminari de Girona, el 1961 entrà al noviciat dels Missioners d’Àfrica (Pares Blancs) a Gap (Alps francesos). Després continuà els seus estudis de teologia al seminari que la congregació té a Haverlée (Bèlgica). El 1965 fou ordenat de prevere a Girona i enviat com a missioner a Ruanda, on romangué fins al 1969. Entre el 1969 i el 1972 cooperà en tasques d’animació missionera a Catalunya. El 1972 tornà a Ruanda i, des de 1991, a la diòcesi de Byumba d’aquell país, on treballà intensament a favor dels refugiats i els desplaçats provocats per les hostilitats entre hutus i tutsis, fins a la seva mort.

D’aquesta mort només es coneix el dia del seu arrest, el 26 d’abril de 1994, en què un escamot de militars tutsis del FPR van irrompre a la missió de Byumba i se’l van endur. Mai no ha pogut ser localitzat el seu cadàver. Tenia només 53 anys i n’havia passat gairebé trenta destinat a Ruanda, suficients perquè el món tingués notícia gràcies a gent com ell dels crims que es cometien en aquest país remot i oblidat d’Àfrica.

El conflicte entre hutus i tutsis va provocar la mort d’entre 800.000 i 1.000.000 de persones, que equival a més del 10% de la població de Ruanda.

El Joaquim, el 1988 va demanar anar de voluntari  al sud del país on hi havia els camps de refugiats dels hutus que eren expulsats de Burundi. Des d’allà va escriure, el 12 d’octubre d’aquest any: “Són uns 70.000 i la

majoria han vist degollar els seus familiars i veïns, o els han ferit a cops de baioneta i els han cremat la casa”.

El 8 de març de 1994, des de la diòcesi de Byumba, va escriure en una carta adreçada als seus amics: “Després d’anys  de crisi econòmica i social hem passat a la guerra. Un petit grup polític corromput al màxim vol estar al poder costi el que costi i volen sacrificar el poble i tot el país si cal. Un altre grup molt semblant vol arribar al poder també costi el que costi, i amb els mitjans que convinguin. Un tercer grup, el més nombrós, digne de tot el respecte i que viu uns valors, pateix degut a aquest poder i els seus agents, des de fa molt de temps…”

El 24 de març del 1994 va escriure: “Els partits d’extrema dreta, racistes, feixistes i extremistes, volen fer caure el país per justificar un cop d’estat militar i suprimir l’intent de democràcia…” 

El Joaquim va ser un home lliure, amb molta embranzida i creativitat. No sols havia fet una opció clara pels més pobres de l’Àfrica, sinó que els provocava perquè fossin els protagonistes de les seves vides, del seu alliberament. Es dedicava molt a fer cooperatives, a les plantacions en els camps de refugiats i a construir habitatges amb rajoles especials, premsades sense coure, experiència ecològica molt avançada. També cal remarcar que dedicava molt de temps a formar tècnics per tirar endavant aquesta tasca, sense deixar mai de banda el seu treball a la parròquia.

Va ser incomprès pels poders civil i religiós, per una Església tancada en bones cerimònies, bones paraules i bon ensopiment. En una carta va escriure: ”Volem fer l’Església dels petits, i sovint, la ‘carcassa’ ens hi posa entrebancs.”

Vallmajó, a partir de la seva fe, va ser radical en el seu compromís per la Pau, un bon guerriller (no violent) a l’estil de Gandhi, ja que les seves armes eren la paraula clara, la denúncia de tanta corrupció, la passió per la veritat. Aquest profeta de foc, en Quim, sense pèls a la llengua, feia “mal” als de dalt.  Ell deia que la solidaritat ha de ser radical, arriscada i per tant conflictiva. Res de tapar forats, res de beneficència.