EL TEIXIDOR (i 7 reflexions breus més d’Eduardo Galeano)

1. EL TEIXIDOR

Feia poc temps que treballava a la fàbrica, quan una màquina li va mossegar la mà. Se li havia escapat un fil. Volent-lo atrapar, l’Héctor va ser atrapat.
No va escarmentar. L’Héctor Rodríguez es va passar la vida buscant fils perduts, fundant sindicats, ajuntant als dispersos i arriscant la mà i tota la resta en l’ofici de teixir el que la por desfeia. Encoratjant-se en el càstig, va travessar el temps de les llistes negres i els anys de la presó, i va travessar també les derrotes i les traïcions i els desànims. Creia en el que creia contra tota evidència, i així va ser, va continuar sent, fins a la fi dels seus dies.
Érem molts. Estàvem esperant en el pòrtic del cementiri. L’Héctor anava a ser enterrat en el pujol que s’alça sobre la platja del Buceo. Portàvem allí una llarga estona, aquell migdia gris i de molt de vent, quan uns obrers del cementiri van arribar portant a pols un fèretre sense flors ni res. I després d’aquest fèretre van entrar, en seguici, alguns dels que estaven esperant a l’Héctor.
Es van equivocar de taüt? Qui sap. Era molt de l’Héctor això d’oferir els seus amics al mort que estava sol.

 

2. LA PORTA

Al Carlos, que després d’aquesta història, ja en plena democràcia, va tornar a la presó pel delicte de ser periodista.
En una barraca, per pura casualitat, Carlos Fasano va trobar la porta de la cel·la on havia estat pres.
Durant la dictadura militar uruguaiana, ell havia passat sis anys conversant amb un ratolí i amb aquesta porta de la cel·la número 282. El ratolí s’escapolia i tornava quan volia, però la porta hi era sempre. El Carlos la coneixia millor que el palmell de la seva mà. Tan aviat la va veure, va reconèixer els talls que ell havia cavat amb la cullera, i les taques, les velles taques de la fusta, que eren els mapes dels països secrets on ell havia viatjat al llarg de cada dia de tancament.
Aquesta porta i les portes de totes les altres cel·les van anar a parar al magatzem que les va comprar, quan la presó es va convertir en shopping center. El centre de reclusió va passar a ser un centre de consum i ja les seves presons no tancaven gent, sinó vestits d’Armani, perfums de Dior i vídeos de Panasonic.
Quan el Carlos va descobrir la seva porta, va decidir quedar-se-la. Però les portes de les cel·les s’havien posat de moda a Punta de Este, i l’amo del magatzem va exigir un preu impossible. El Carlos va regatejar i va regatejar fins que per fi, amb l’ajuda d’alguns amics, va poder pagar-la. I amb l’ajuda d’altres amics, va poder portar-la: més d’un musculós va ser necessari per a carregar aquella mola de fusta i ferro, invulnerable als anys i a les fugides, fins a la casa del Carlos, al congost de Cuchilla Pereira.
Allí s’alça, ara, la porta. Està clavada a la part alta d’una carena verda, envoltada de “verderías”, de cara al sol. Cada matí el sol il·lumina la porta, i a la porta el cartell que diu: “Prohibit tancar”.

 

 3. DIA DELS POBLES INDÍGENES

Rigoberta Menchú va néixer a Guatemala, quatre segles i mig després de la conquesta de Pedro de Alvarado i cinc anys després de la conquesta de Dwight Eisenhower. El 1982, quan l’exèrcit va arrasar les muntanyes maies, gairebé tota la família de Rigoberta va ser exterminada, i va ser esborrat del mapa el llogaret on el seu melic havia estat enterrat perquè tirés arrels. Deu anys després, ella va rebre el premi Nobel de la Pau. I va declarar: “Rebo aquest premi com a homenatge al poble maia, encara que arribi amb cinc-cents anys de demora”. Els maies són gent de paciència. Han sobreviscut a cinc segles de carnisseries. Ells saben que el temps, com l’aranya, teixeix a poc a poc.

 

4. ELOGI DEL SENTIT COMÚ

A l’alba d’un dia de finals de 1985, les ràdios colombianes van informar:
“La ciutat d’Armero ha estat esborrada del mapa”.
El volcà veí la va matar. Ningú va poder córrer més de pressa que el devessall de fang bullent: una ona gran com el cel i calenta com l’infern va atropellar la ciutat, tirant fum i rugint fúries de mala bèstia, i es va empassar a trenta mil persones i a tota la resta.
El volcà venia avisant des de feia un any. Un any sencer va estar tirant foc, i quan ja no podia esperar més, va descarregar sobre la ciutat un bombardeig de trons i una pluja de cendra, perquè escoltessin els sords i veiessin els cecs tant d’advertiment. Però l’alcalde deia que el Superior Govern deia que no hi ha motius d’alarma, i el capellà deia que el bisbe deia que Déu s’està ocupant de l’assumpte, i els geòlegs i els vulcanòlegs deien que tot està sota control i fora de perill.
La ciutat d’Armero va morir de civilització. No havia complert encara un segle de vida. No tenia himne ni escut.

 

 5. DESAPAREGUTS

30 d’agost, Dia dels Desapareguts. Els morts sense tomba, les tombes sense nom, les dones i els homes que el terror va empassar-se, els nadons que són o han estat botí de guerra, i també els boscos natius, les estrelles en la nit de les ciutats, l’aroma de les flors, el sabor de les fruites, les cartes escrites a mà, els vells cafès on hi havia temps per a perdre el temps, el futbol del carrer, el dret a caminar, el dret a respirar, les ocupacions segures, les jubilacions segures, les cases sense reixes, les portes sense pany, el sentit comunitari i el sentit comú.

 

6. EL VIATGE

Oriol Vall, que s’ocupa dels nounats en un hospital de Barcelona, diu que el primer gest humà és l’abraçada. Després de sortir al món, al principi dels seus dies, els nadons manotegen, com buscant a algú.
Altres metges, que s’ocupen dels ja viscuts, diuen que els vells, a la fi dels seus dies, moren volent alçar els braços.
I així és la cosa, per moltes voltes que li donem a l’assumpte, i per moltes paraules que li posem. A això, així de simple, es redueix tot: entre dos aletejos, sense més explicació, transcorre el viatge.

 

7. NIT DE NADAL

Fernando Silva dirigeix l’hospital de nens a Managua.
A les vigílies de Nadal, es va quedar treballant fins molt tard. Ja estaven sonant els coets, i començaven els focs artificials a il·luminar el cel, quan Fernando va decidir marxar. A casa seva l’esperaven per a celebrar-ho.
Va fer una última volta per les sales, veient si tot estava en ordre, i en això estava quan va sentir que uns passos el seguien. Uns passos de cotó; es va girar i va descobrir que un dels malaltets el seguia darrere. En la penombra el va reconèixer. Era un nen que estava sol.
Fernando va reconèixer la seva cara ja marcada per la mort i aquells ulls que demanaven disculpes o potser demanaven permís.
Fernando es va acostar i el nen el va tocar amb la mà: “Digues-li a…”, va murmurar el nen. “Digues-li a algú, que jo sóc aquí”.

 

8. EL SISTEMA

Els funcionaris, no funcionen.
Els polítics parlen, però no diuen.
Els votants voten, però no trien.
Els mitjans d’informació desinformen.
Els centres d’ensenyament, ensenyen a ignorar.
Els jutges, condemnen a les víctimes.
Els militars estan en guerra contra els seus compatriotes.
Els policies no combaten els crims, perquè estan ocupats a cometre’ls.
Les fallides se socialitzen, els guanys es privatitzen.
Són més lliures els diners que la gent.
La gent, està al servei de les coses.