LA GUINEU I EL CORB (i 7 contes més)

LA GUINEU I EL CORB

Era l’estiu i el sol escalfava els camps, mentre una suau brisa feia que l’ambient fos agradable, i hi havia un corb que a més estava especialment content, doncs havia robat un tros de formatge d’una granja veïna i l’esperava un gran banquet!

No gaire lluny d’allà, hi havia una guineu que buscava alguna cosa de menjar, ja que tenia tanta gana que el seu estómac semblava que roncava.

Però de cop va veure com a les branques d’un arbre hi havia un corb amb un tros de formatge gegant tot content. A la guineu immediatament se li va fer la boca aigua veient el tros de formatge i va començar a rumiar la millor manera de prendre-li. I com que la gana aguditza l’enginy, se li va ocórrer ràpidament una idea. Així que es va dirigir cap al corb i li va començar a dir:

– Molt bon dia Senyor Corb! He vingut de terres molt llunyanes a escoltar el seu magnífic cant, ja que m’han dit que la seva melòdica veu ningú l’íguala!

El corb va mirar-se la guineu amb els ulls cada cop més vanitosos, mentre la guineu li afalagava la seva veu i li explicava les meravelles que sobre aquesta es contaven.

Així que el corb va inflar el pit i es va disposar a cantar. Però només obrir el bec, el tros de formatge que hi duia va caure directament on era la guineu, que no va dubtar a endur-se’l a un lloc més tranquil i menjar-se’l mentre reia del corb per vanitós.

(Però el corb va aprendre la lliçó: Més val no fer cas d’aquell que afalaga sense cap motiu concret).

 

EL GRAN CONSELL CELEBRAT PER LES RATES

Mixifuf, gat famós, feia tal estrall entre les Rates, que amb prou feines se’n veia cap: la major part estava al cementiri. Les poques que quedaven vives, no gosant sortir del seu amagatall, passaven mil dificultats; i per aquelles desventurades, Mixifuf no era ja un gat, sinó el mateix diable.

Certa nit que el devorador de rates, que estava casat, va anar a trobar-se amb la seva muller i amb la qual es va entretenir en un llarg col·loqui, les Rates supervivents van celebrar consell en un racó per tractar els assumptes del dia. La Rata degana, que era una Rata prudent, va dir que com més aviat millor calia posar a en Mixifuf un cascavell al coll: així, quan fos de caça, el sentirien arribar i s’amagarien al cau. No se li ocorria cap altre remei. A totes els va semblar excel·lent. Només hi havia una dificultat: posar-li el cascavell al gat. Deia l’una: “El que és jo, no li’l poso; no sóc panoli.” “Doncs jo tampoc m’atreveixo”, replicava l’altra. I sense fer res, es va dissoldre l’assemblea.

 

L’ASE

Un dia, un ase d’una pagesa va caure en un pou. L’animal es va posar a plorar, mentre la pagesa rumiava què podia fer. Finalment va decidir que l’animal ja era vell i el pou sec, per la qual cosa podia aprofitar-ho per tapar el pou, sense treure l’ase.

Va demanar a tots els seus veïns que vinguessin a ajudar-la. Tots van agafar una pala i van començar a tirar terra al pou. L’ase es va adonar del que passava i va tornar a plorar desesperadament. Després, amb gran sorpresa per a tots, es va tranquil·litzar.

Després d’unes quantes palades de terra, la pagesa va mirar al fons del pou i es va sorprendre del que va veure: a cada palada de terra, l’ase se sacudia la terra i donava un pas amunt. Mentre els veïns seguien tirant terra damunt de l’animal, ell se la sacudia i feia un altre pas amunt.

Aviat van veure tots sorpresos com l’ase arribava fins a la boca del pou i en sortia trotant.

(La vida ens tirarà sovint terra al damunt, tot tipus de terra… però hem de saber espolsar-nos-la i fer un pas amunt!).

 

LES TRES REIXES

El jove deixeble d’un filòsof arriba a casa d’aquest i li diu:
–Escolta, mestre, un amic teu ha estat malparlant de tu amb malvolença…
–Espera! –l’interromp el filòsof–, ja has fet passar per les tres reixes allò que vols contar-me?
–Les tres reixes?
–Sí. La primera és la veritat. Estàs segur que allò que vols dir-me és absolutament cert?
–No. Ho vaig sentir comentar a uns veïns.
–Almenys ho deus haver fet passar per la segona reixa, que és la bondat. Això que desitges dir-me, és bo per a algú?
–No, en realitat no ho és. Al contrari.
–Ah, vaja! L’última reixa és la necessitat. És necessari fer-me saber això que tant t’inquieta?
–Si et dic la veritat, no.
–Aleshores…

 

L’ÀGUILA I ELS GALLS

Dos galls es barallaven pels favors de les gallines en un galliner; al final un va foragitar l’altre.

El vençut es va retirar resignadament darrere uns matolls, amagant-se allà. En canvi, el vencedor va pujar orgullós a una tàpia alta posant-se a cantar tan fort com va poder.

Però no va trigar una àguila a caure-li al damunt i raptar-lo. Des d’aleshores el que havia perdut el combat es va quedar amb tot el galliner.

(Qui es vanaglòria dels seus propis èxits, no li triga a aparèixer qui els hi prengui).

 

LA GUINEU I EL RAÏM

Hi havia una guineu molt afamada, i al veure penjant d’una parra uns deliciosos raïms, va voler atrapar-los amb la seva boca.

Però com que no podia agafar-los, es va allunyar dient-se:

– Ni m’agraden! Estan tan verds!

 

LA GUINEU QUE VA OMPLIR LA PANXA

Una guineu famolenca va trobar dins d’un tronc d’una alzina uns trossos de carn i de pa que uns pastors hi havien deixat amagats en un forat. I entrant per aquest forat, se’ls va menjar tots.

Però de tant que va menjar se li va engrandir la panxa de tal forma que no va poder sortir. Va començar a gemegar i a lamentar-se del problema que havia tingut.

Per casualitat va passar per allà una altra guineu, i sentint els gemecs se li va apropar i li va preguntar què succeïa. I quan la guineu li ho va haver explicat, li va dir:

– Doncs estigues tranquil·la germana fins que tornis a tenir la mateixa forma que tenies, llavors segur que podràs sortir fàcilment i sense problema!

(Amb paciència es resolen molts problemes).

 

EL MISTERI DE L’ELEFANT

Quan era un nen m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els seus animals.
Especialment em cridava l’atenció l’elefant.
Durant la funció, l’enorme bèstia presumia de pes, mida i força descomunal… però després de la seva actuació i fins una estona abans de tornar a l’escenari, l’elefant quedava subjecte solament per una cadena que estrenyia una de les seves potes a una petita estaca clavada al terra.
No obstant això, l’estaca era solament un minúscul tros de fusta amb prou feines enterrat uns centímetres a terra. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquest animal capaç d’arrencar un arbre d’arrel amb la seva pròpia força podria, amb facilitat, arrencar l’estaca i fugir.
El misteri és evident:
Què el manté doncs?
Per què no fuig?
Quan tenia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels grans.
Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, o a algun oncle pel misteri de l’elefant.
Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat.
Vaig fer llavors la pregunta òbvia:
Si està ensinistrat… Per què l’encadenen?
No recordo haver rebut cap resposta coherent.
Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l’elefant i l’estaca… i només ho recordava quan em trobava amb uns altres que també s’havien fet la mateixa pregunta.
Fa alguns anys vaig descobrir que algú havia estat prou savi com per trobar la resposta:
“L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt petit”.
Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit nounat subjecte a l’estaca. Estic segur que en aquell moment l’elefantet va empènyer, va estirar i va suar tractant de deixar-se anar.
I malgrat tot el seu esforç no va poder. L’estaca era certament molt forta per a ell.
Juraria que es va adormir esgotat i que l’endemà va tornar a provar-ho, i també a l’altre dia i al que seguia…
Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar a la seva destinació.
Ell manté el record de la seva impotència, d’aquella impotència que se sent poc després de néixer.
I el pitjor és que mai s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest record. Mai… mai ha intentat posar a prova la seva força una altra vegada…
Cadascú de nosaltres som una mica com aquest elefant:
“Anem pel món lligats a centenars d’estaques que ens resten llibertats.”