PATATES DINS LA MOTXILLA (i 7 reflexions breus més)

PATATES DINS LA MOTXILLA

Un dia, el mestre ens va demanar de tasca que portéssim patates crues i una bossa de plàstic.

Ens va dir que poséssim en la bossa de plàstic una patata per cada persona a la qual guardàvem ressentiment i escrivíssim el seu nom en ella.

Ens va demanar que durant una setmana portéssim amb nosaltres a tot arreu aquesta bossa de patates dins la motxilla.
Algunes bosses eren realment pesades!
Naturalment la condició de les patates s’anava deteriorant amb el temps.
El fastig de carregar aquesta bossa en tot moment em va demostrar clarament el pes que carregava diàriament en el meu cor i en la meva vida a causa del ressentiment.
També vaig aprendre com, mentre posava la meva atenció en ella per no oblidar-la, desatenia coses que eren més importants per la meva vida.
Aquest exercici em va fer pensar sobre el preu que pagava per no perdonar alguna cosa que ja havia passat i no podia canviar-se.
Moltes vegades pensem que el perdó és un regal per a l’altre, sense adonar-nos que els primers beneficiats som nosaltres mateixos. Tots tenim patates podrint-se en la nostra “motxilla” sentimental.
La falta de perdó és com un verí que prenem diàriament a gotes però que finalment ens acaba enverinant. Moltes vegades al primer qui has de perdonar és a tu mateix per totes les coses que no van ser com haguessis volgut que anessin. El perdó ens allibera de lligams que ens amarguen l’ànima i emmalalteixen el cos. No significa que estiguis d’acord amb el que va passar, ni que ho aprovis. Perdonar no significa deixar de donar-li importància al que va succeir, ni donar-li la raó a algú que et va fer mal. Simplement significa deixar de costat aquells pensaments negatius que ens van causar dolor o enuig. El perdó es basa en l’acceptació del que va passar.
Decideix-te avui mateix a perdonar!
“Perdonar és el valor dels valents. Només aquell que és suficientment fort per perdonar una ofensa, sap estimar”. Gandhi

coneixteblog.wordpress.com

 

COM ANUL·LAR A UNA PERSONA

El pitjor mal que se li fa a una persona és donar-li tot. Qui vulgui anul·lar a un altre sols ha d’evitar-li l’esforç, impedir-li que treballi, que proposi, que s’enfronti als problemes (o possibilitats) de cada dia, que hagi de resoldre dificultats.
Regali-li tot: el menjar, la diversió i tot el que demani. Així li evita usar totes les potencialitats que té, treure recursos que desconeixia i desplegar la seva creativitat. Qui viu d’allò regalat s’anul·la com a persona, es torna mandrosa, anquilosada i com un estany d’aigua que per inactivitat podreix el contingut.
Aquells sistemes que per “amor” o demagògia sistemàticament li regalen tot a la gent, la tornen la més pobra entre els pobres. És una de les cares de la misèria humana: mancar d’iniciativa, desaprofitar els talents, potencialitats i capacitats amb què estan dotats gairebé tots els éssers humans.
Qui ho ha rebut tot regalat es transforma en un indigent, perquè assumeix la posició de la víctima que només es queixa. Creu que els altres tenen l’obligació de posar-li tot a les mans, i considera una desgràcia desenvolupar-se en un treball digne.
És molt difícil que qui ho ha rebut tot regalat, algun dia vulgui convertir-se en algú útil per a si mateix. Li sembla que tots al seu voltant són responsables de fer-lo viure bé, i quan aquesta “ajuda” no arriba, culpa als altres de la seva “desgràcia” (no per anul·lar-lo com a persona, sinó per no tornar-li a donar). Només els sistemes més despòtics impedeixen que els éssers humans desenvolupin tota la seva potencialitat per a viure. Creuen estar fent-ho, però en definitiva estan emprant una arma per a anul·lar a les persones. (Això no vol dir que una ajuda temporal no sigui necessària en moments especials).

Ana Cristina Aristizábal Uribe
Diari EL COLOMBIANO
http://www.jouscout.com

 

 

UNA COLLA DE MALPARLATS

La Lliga del Bon Mot va ser fundada l’any 1909 a Barcelona. Aquesta entitat va desenvolupar una intensa activitat en contra de la blasfèmia i els mots grollers. Activitat que es va concretar en l’edició de cartells i postals, en la convocatòria de mítings, reunions i aplecs, en l’organització de conferències i actes de propaganda, en el patrocini de campanyes en diaris…

Una croada contra les males paraules que s’estengué a escoles i centres religiosos, i també a fàbriques i ateneus. La lluita de la Lliga del Bon Mot tenia un caire religiós, però també patriòtic i de defensa de la llengua. I, si va aconseguir portar a terme una activitat tan gran, va ser gràcies a un nombre molt gran de col·laboradors i col·laboradores, i també gràcies al suport econòmic de molts socis protectors. A més, l’entitat va comptar amb la simpatia de polítics, de religiosos i de diverses personalitats de l’època. Fins i tot Joan Maragall es va distingir públicament a l’hora de promoure la Lliga del Bon Mot.

Tot i que l’entitat va perdurar oficialment fins a l’any 1962, el seu auge va ser durant el primer terç del segle passat. És una història del passat. I, certament, tot explicant-la t’adones que aquest anhel «censurador» de la Lliga del Bon Mot té un aire ranci.

O no. Perquè potser ara ningú et dirà res si deixes anar un renec, però pots rebre un retret si dius alguna cosa que surti del políticament correcte. Expressions que eren inacceptables fa cent anys, ara es diuen sense cap problema. I paraules que ara ens escandalitzen, fa cent anys formaven part del llenguatge més innocent.

En cent anys han canviat coses, però el fons segueix sent el mateix. De vegades encara utilitzem les paraules per perdre respecte als demés, enlloc d’usar-les pel que haurien de ser: un espai de llibertat.

Albert Dresaire – Revista Valors (valors.org)

 

PREN-TE TEMPS

(Inspirat en un escrit medieval anglès)

Pren-te temps per alegrar els altres,

és la joia de l’home.

Pren-te temps per comprendre,

és la font de la fraternitat.

Pren-te temps per escoltar,

és un enriquiment sense preu.

Pren-te temps per descansar,

és una ajuda per al cos i l’ànima.

Pren-te temps per fer excursions,

és la joia del conèixer.

Pren-te temps per expressar-te,

és una veu per als altres.

Pren-te temps per ajudar els altres,

és la font de la convivència.

Pren-te temps per donar gràcies a Déu,

s’ho mereix.

Pren-te temps per a l’art,

és donar vida a les coses.

Pren-te temps per parlar,

és la manera d’entendre’s.

Pren-te temps per somniar,

és la ruta de la fantasia.

Pren-te temps per caminar,

estimaràs la natura.

Pren-te temps per callar i escoltar,

aprendràs dels altres.

Pren-te temps per cantar,

és la font de l’alegria.

Pren-te temps per superar-te,

en tens obligació.

Pren-te temps per a la pobresa,

és la felicitat veritable.

Pren-te temps per caminar,

descobriràs nous camins.

Pren-te temps per realitzar-te,

arribaràs a ser persona.

Pren-te temps per construir,

serà un profit per als altres.

http://www.jouscout.com

 

 

DIGNITAT I VERGONYA

D’aquí a uns anys es publicaran novel·les, es projectaran pel·lícules i es representaran obres de teatre que ens parlaran del drama sirià.

Sí, arribarà un dia que l’immens patiment de la població siriana d’aquests anys serà profundament analitzat, documentat i recordat. I ens direm: “Com vam poder permetre tot això?”.

I no podrem consolar-nos dient que va ser un conflicte amagat en un lloc recòndit. Ni podrem dir que va haver-hi apagada informativa. O que no sabíem la cruesa de la situació.

No, ho sabíem tot. Ho sabem tot. Sabem que fa molts anys Síria pateix la guerra més devastadora dels darrers anys. Que el nombre de morts i ferits és altíssim. Que les vulneracions de drets humans han estat immenses, per quantitat, diversitat i profunditat. Que el nombre de persones refugiades i desplaçades és incomparable amb cap altre conflicte recent o present.

Molta gent a Síria ha patit greument i, en alguns casos, de forma irreversible. Entre ells, persones que, contra tota esperança, han defensat la llibertat i la justícia i sempre han rebutjat la intolerància o la violència. Valors “nostres”, oi? Doncs els hem deixat sols. I de mica en mica han anat morint, bombardejats o torturats per uns, assassinats per altres o segrestats pels de més enllà…

Jordi Armadans Gil – jordiarmadans.wordpress.com (retall)

ELS SUDARIS NO TENEN BUTXAQUES

Fa molts anys vaig llegir aquesta frase enormement alliçonadora en un cementiri francès: “Les linceuls n’ont pas des poches”: “Els sudaris no tenen butxaques”. Molt rics o molt pobres, la mort, això sí, ens iguala a tots. Em va fer pensar molt. Em continua fent pensar, i em sorprèn que no siguin més nombrosos els que, acabalats, decideixen arribar al seu últim dia més lleugers d’equipatge. De què els serveix arribar al final amb uns mitjans tan excessius que ni han pogut gaudir ni han sabut facilitar que en gaudissin uns altres?
Bona part de la felicitat consisteix en donar, en repartir, en impulsar, en promoure. No en acumular.
Tots aquells que van ben proveïts, amb les butxaques repletes, pensin que els sudaris no en tenen. I que comparteixin. Veuran com, a mesura que sigui més gran la seva llarguesa, serà major el seu somriure.
Tots els éssers humans iguals en dignitat. Desiguals en arribar però tots iguals en partir.

Federico Mayor Zaragoza – federicomayor.blogspot.com

 

 

TANCAR LA PORTA

Avui estava fart de tot,

he agafat i he tancat la porta de casa amb pany i clau.

He cridat ben fort perquè em sentís tothom:

Que ningú no em molesti,

estic molt bé a casa meva,

amb totes les comoditats,

amb tots els plaers.

Tinc el necessari per viure,

no em manca res.

M’he passat tot el dia davant la tele.

Després he engegat el tocadiscos.

Quan ja no sabia que fer, he agafat la ràdio.

Però al cap del dia les coses se’m feien pesades;

les revistes, els diaris, la tele, la ràdio, el tocadiscos,

res de res… tot m’avorria.

Em vaig posar a pensar,

què devia fer la gent del carrer?

Ja no podia més, vaig obrir la porta,

vaig baixar les escales corrent.

Els meus ulls no paraven de veure, eren homes, dones, nens…

Les comoditats de casa meva no eren res, res, res…

al costat de tots els homes…

Mercè Castaño http://www.joscout.com

 

 

LA LEGITIMAT DEL PODER

D’on surt el poder polític? Què és el que fa que el poder sigui legítim? Per què hem d’obeir les lleis i l’Estat? John Locke, al Segon tractat sobre el govern civil (1690), es fa aquestes preguntes i mira de respondre-les. En primer lloc, té clar que el poder polític surt dels humans (i no de Déu, com molts abans que ell havien defensat). En aquesta línia, Thomas Hobbes defensa que governa el més fort: governa qui s’imposa als altres mitjançant la força i la violència. Però Locke rebutja aquesta opció per ser pròpia de les bèsties. O com diria Unamuno: “vencereu, però no convencereu”. No és el mateix guanyar el poder per la força que governar legítimament.

Locke proposa una altra teoria: el poder polític té l’origen en un pacte que fem lliurement, en el qual sacrifiquem una part de la nostra llibertat i ens comprometem a complir el que dicti la majoria. Per tant, el poder és legítim quan sorgeix del pacte que hem fet i justament per això l’hem d’obeir: perquè ens hi hem compromès lliurement. Però atenció, això no ens portaria a una dictadura de la majoria? La majoria pot imposar el que vulgui a la minoria? Seria molt perillós.

egons Locke, la majoria pot decidir sobre un munt de coses, però sempre respectant els drets fonamentals de totes les persones (que segons l’autor són la vida, la salut, la llibertat i les possessions). Potser hauríem d’actualitzar-ho parlant dels drets fonamentals individuals i col·lectius, com per exemple la Declaració Universal dels Drets Humans. Amb això, Locke ens ha conduït fins al que Bernard Crick anomena ‘democràcia moderna’, que és la unió de dues idees: el poder polític sorgeix la voluntat dels ciutadans i els drets fonamentals han de ser respectats. Aquestes semblen dues condicions necessàries perquè el poder sigui legítim. O dit a l’inrevés: si el poder no compleix alguna d’aquestes condicions, llavors potser no serà legítim. I si no és legítim, per què l’hauríem d’obeir?

Ignasi Llobera –  Revista Valors (valors.org)