CARTA DE TERRA SANTA

Benvolgudes amigues de Mans Unides:

…Acabo de tornar d’una setmana de retir a Galilea, i m’he trobat amb aquesta situació tremenda que arrasa tota la Terra Santa. Són dies carregats de tristesa i preocupació, en els quals ens toca ser testimonis d’una nova volta de rosca en aquest cercle viciós d’odi i violència entre els pobles que estimem.

Ens sentim impotents enfront d’aquesta espiral de venjança que està causant pànic a banda i banda del Mur i una marea de mort i desolació a la Franja de Gaza. No veiem besllums d’esperança o de diàleg, més enllà dels gestos valents i audaços d’activistes i persones de bona voluntat que no dubten a exposar-se per denunciar tant de sofriment innecessari i sense sentit: un arsenal infernal al servei de la destrucció i la mort, capaç d’esmorteir les veus que clamen per una sortida no violenta i racional al conflicte…

Seguiu resant per i amb nosaltres, per aquests pobles de la Terra Santa, paralitzats per la por recíproca i embriacs d’odi i venjança.

I malgrat tot, és sorprenent la capacitat de resistència d’aquestes persones: la ferma determinació de portar endavant la vida diària amb dignitat.

Les demolicions en els campaments beduïns s’han multiplicat en els últims mesos, a mesura que creixia la tensió al voltant de nosaltres. De moment no existeixen activitats d’estiu a les escoles, per la celebració del mes del Ramadà. Els voluntaris amb els quals comptàvem per a realitzar-les han cancel·lat el viatge per la situació política i no sabem ben bé què podrem organitzar quan arribi el moment.

Sota una aparença de normalitat s’amaguen temor i incertesa, fins i tot en els gestos més quotidians. No se sap on o quan aterrarà el proper míssil, qui i on llançarà la propera pedra ni per on respondran els gasos lacrimògens, on/quan es produirà la següent escaramussa entre xavals: xavals els rebels palestins, veïns del nostre barri i de molts altres, que amaguen la cara sota els Kifeya; xavals també els altres, els que responen a les pedrades amb artilleria i gestos desproporcionats, cuirassats sota una armadura de plom i pànic heretat…

I enmig de tot això, gairebé fa vergonya tornar a insistir dient que estic bé, igual que totes les germanes. Que la guerra “va per uns altres”, i nosaltres només compartim el pes de la gent, cirineus improvisats i impotents enfront dels mil murs que s’alcen arrogants davant els nostres ulls. Tenim amics i col·laboradors als dos costats, convivim amb la impotència dels que tenen parents i amics a Gaza; coneixem la por i l’angoixa de qui té els fills en el front, o espera ansiosament que no els cridin, no a ells, no aquesta vegada…

Personalment, no aconsegueixo treure’m dels ulls els paisatges devastats, les famílies, els ferits, les imatges dantesques que es van impregnar en la meva retina a Gaza fa cinc anys. És perfectament el que està succeint, i recorro mentalment els llocs que citen fredament els telenotícies (cúpula de ferro) que intercepten els míssils abans que s’apropin a les nostres ciutats.

La vida continua, a trompades, treballosament… però l’esperança és obstinada i creativa. Gràcies per esperar amb nosaltres. El vostre suport és un tresor inestimable! Gràcies pel vostre record i proximitat!!! Una forta abraçada, amb l’afecte de sempre.

Gna Alicia de Vacas, Missionera Comboniana    3-11-2014