RACHEL CORRIE

Com tots segurament recordarem, el mes de juliol del 2014 es va iniciar, per enèsima vegada, un conflicte bèl·lic sobre la denominada Franja de Gaza (Palestina) al ser atacada per l’exèrcit israelià com a represàlia pel segrest i assassinat de tres adolescents israelians.

Encara que la versió del govern d’Israel diu que només pretenien atacar els assentaments del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) i acabar amb els atacs de coets des de Gaza a Israel, la veritat és que després de 50 dies de molta violència i destrucció amb gairebé un únic combatent (Israel), segons Unicef, més de 500 nens palestins van morir, uns 3.000 resultaren ferits, més de 50.000 es van quedar sense llar i uns 1.500 esdevingueren orfes, a més de centenars de milers que es van veure afectats d’una manera o altra. Si això és el que els hi va passar als nens, què no els hi devia passar a la gent gran! A més, l’exèrcit israelià va destruir bona part de les infraestructures de Gaza com ara xarxes d’aigua i d’electricitat, hospitals, col·legis, fàbriques, etc.

D’atacs com el del 2014, la Franja de Gaza n’ha sofert també els anys 2012, 2009, 2008, 2007, 2006, 2004…, etc.

La Franja de Gaza té una població de més d’1,5 milions de persones que viuen en una superfície de només 360 km2. El 80% d’aquesta població depèn de l’ajuda internacional per a sobreviure, ja que fa molts anys que està bloquejada per Israel i, per tant, els seus habitants tenen mancances de feina, educació, assistència mèdica i altres béns de primera necessitat.

La Rachel Corrie va néixer el 10 d’abril del 1979 a Olympia  (Washington, EUA), i va morir el 16 de març del 2003 a Rafah (Franja de Gaza), quan encara no havia complert 24 anys, aixafada per una excavadora de l’exèrcit israelià, quan intentava impedir que enderroquessin una casa palestina.

La Rachel va estudiar Ciències Polítiques a la Universitat d’Evergreen (EUA). Es va unir al Moviment de Solidaritat Internacional (ISM), una organització de resistència directa no violenta a l’ocupació israeliana de les terres palestines, i al gener del 2003 va viatjar junt amb altres 7 voluntaris britànics i nord-americans a la Franja de Gaza, on hi moriria dos mesos després, tal com s’ha dit abans.

Els detalls de la mort de Rachel són confusos. La investigació militar israeliana ho va considerar un accident, mentre que alguns testimonis afirmen que fou un acte deliberat.

Segons Amnistía Internacional, l’exèrcit israelià ha destruït milers de llars palestines als territoris ocupats, així com extenses àrees de conreu i infraestructures de subministrament d’aigua i electricitat en zones urbanes i rurals. Les excavadores emprades en les demolicions han mort altres civils palestins, però fins ara no s’ha fet cap investigació acurada d’aquests fets.

Paz Alarcón ha escrit sobre la Rachel:

La Rachel havia arribat a l’adolescència amb la confusió tan pròpia d’aquesta edat. La vida tranquil·la d’una ciutat de províncies no era el que li satisfeia. Eren moltes les preguntes, moltes les inquietuds, molt el desconcert que rondava sempre el seu cap. No li agradava el món que descobria al seu voltant i sentia la necessitat de buscar alguna cosa que donés sentit i orientació a la seva vida. Va ser en aquesta època quan va visitar Rússia. Arran d’aquest viatge va començar a rebutjar la cultura consumista, volia ser diferent dels seus germans empresaris, emprenedors, llicenciats i vestits estil Yale. I va decidir ser escriptora. Tot el que pensava la Rachel ho sabem pels seus escrits. Ja de petita havia omplert pàgines amb el que veia a través dels seus ulls infantils. A les pàgines del seu diari expressava les seves ansietats, la forma en la qual entenia la llibertat, els seus somnis, el seu concepte del món. Poc abans de viatjar a Palestina li escrivia a la seva mare: “Vull escriure i vull veure. De què escriuria si em quedés a la caseta de nines, al món florejat en el qual vaig créixer? T’estimo, però se m’ha quedat petit el que em vas donar”.
La Rachel va mirar de fer front a la realitat del món i va assumir la responsabilitat de fer alguna cosa. El 25 de gener de 2003 va arribar a Rafah. Com a ciutadana dels Estats Units creia que tenia una responsabilitat especial de defensar els palestins contra armes fabricades pel seu país. Creia que la presència d’ “internacionals” molt visibles podria frenar les incursions israelianes: “L’exèrcit israelià sap que tindria moltes dificultats si disparés un ciutadà americà desarmat…”. En el fons, la Rachel intentava aprofitar-se del que més odiava: la creença que la vida d’un ciutadà americà era més valuosa que les altres.

Gran part del seu activisme a Rafah va ser fer d’escut humà: dormia en cases de famílies palestines per impedir que les enderroquessin, es plantava al costat dels pous d’aigua perquè no els destruïssin o escortava els nens a l’escola. Quan amb prou feines portava unes setmanes a la Franja, ja es va emportar un ensurt amb una excavadora. Va sortir amb uns nens al pas d’un Buldòzer i la pala no es va aturar: “Ens va anar empenyent fins a arraconar-nos contra una paret i vam haver de saltar des de la finestra… Com poden actuar així uns éssers humans?”

L’abisme entre el seu món i el que estava vivint era palpable: “Fa dues setmanes i una hora que sóc a Palestina i encara no trobo paraules per descriure el que estic veient”. Li semblava sorprenent que els palestins poguessin mantenir alta la seva humanitat malgrat l’horror en el qual s’havien convertit les seves vides i la constant presència de la mort. “He descobert una força i una resistència essencials en els éssers humans per mantenir la seva humanitat en les circumstàncies més terribles, alguna cosa que no coneixia. Crec que la paraula és dignitat”.

En els seus escrits, la Rachel va fer també reflexions polítiques. La responsabilitat la carregava contra el Govern d’Israel, no contra el poble jueu: “El poble d’Israel està sofrint i els jueus han viscut una llarga història d’opressió. Crec que és important distingir amb claredat entre la política d’Israel com a Estat i el poble jueu. És fàcil, però existeix molta pressió perquè es barregin ambdues coses”.

Per a la Rachel, la majoria dels palestins participaven en una resistència ghandiana no violenta. Alguna cosa que creia titànica després de la situació a la qual estaven sotmesos: llars destrossades, fonts d’ingressos destruïdes, infraestructures tancades. Es preguntava si nosaltres no recorreríem a algun tipus de violència si ens traguessin de les nostres cases, ens escanyessin el nostre mitjà de vida i sabéssim que en qualsevol moment podien venir a per nosaltres els soldats i les excavadores.

Espantada pel que estava passant, la Rachel parla directament de genocidi: “Quan tots els mitjans per subsistir en una cleda com és Gaza, de la qual la gent no pot sortir, són amputats, crec que a això se li pot dir genocidi”. El 16 de març la Rachel havia anat a Rafah per oposar-se una vegada més als enderrocaments. Es va asseure a terra, amb la seva armilla taronja, enfront d’una de les cases que anaven a enderrocar. Una excavadora Caterpillar, de fabricació nord-americana, conduïda per un soldat israelià, li va passar per damunt i la va matar.

 Quan la Rachel tenia ben just 10 anys, ja va expressar els seus desitjos humanitaris en una jornada sobre la fam al món que celebrava el seu col·legi. Aquestes són algunes de les coses que va dir: “El meu somni és parar la fam abans de l’any 2000. El meu somni és donar-los una oportunitat als pobres. El meu somni és salvar les 40.000 persones que moren cada dia. El meu somni és possible i es farà realitat si tots mirem cap al futur…”. Anys després, quan va viatjar a Gaza i va veure el que passava allí, deia que els nens americans no podien imaginar que succeïssin coses tan terribles a nens d’altres llocs del món, turmentats per una guerra que feia que un dia poguessin despertar-se sense casa i l’endemà sense pares

Aquest text és part del contingut de la darrera carta que va escriure la Rachel als seus pares:

“Això ha d’acabar. Hem d’abandonar tota la resta i dedicar les nostres vides a aconseguir que això s’acabi. No crec que hi hagi res més urgent. Jo vull poder ballar, tenir amics i enamorats, i dibuixar historietes per als meus companys. Però, abans, vull que això s’acabi. El que sento es diu incredulitat i horror. Decepció. Em deprimeix pensar que aquesta és la realitat bàsica del nostre món i que, de fet, tots participem en el que ocorre. No va ser això el que jo volia quan em van portar a aquesta vida. No és això el que esperava la gent d’aquí quan va venir al món. Aquest no és el món en què tu i el papa volíeu que visqués quan vàreu decidir tenir-me.”

La Rachel va tenir una vida molt curta però plenament solidària.

Amb els diaris de la Rachel Corrie es va fer una obra teatral que en la versió catalana es diu “El meu nom és Rachel Corrie”.

 

2.2.2. (1)

2.2.2.(2)

2.2.2. (3)