LA TRAGÈDIA DEL PRESTIGE

El dia 13 de novembre del 2002, un vell petrolier que transportava 77.000 tones d’hidrocarburs de Letònia a Gibraltar es trobava a la deriva enfront de les costes de Muxía (Galícia) després de ser copejat per un temporal. El vaixell va navegar durant diverses hores amb onades de 6 metres i vents molt forts, perdent gran quantitat de fuel per una esquerda que s’havia obert al casc. Les autoritats espanyoles van denegar al petrolier el permís per atansar-se a qualsevol port del país.

Una setmana després, el 19 de novembre del 2002, el vaixell es va partir en dos i es va enfonsar a una profunditat de 3.850 metres a 133 milles del cap de Fisterra. Així va començar el desastre del Prestige, un deteriorat vaixell monocasc de 26 anys d’antiguitat, amb bandera de conveniència de les Bahames, que no havia passat cap revisió a fons des del 1999.

L’enfonsament del Prestige va provocar una immensa marea negra que va afectar una ampla zona compresa entre el nord de Portugal i les Landes de França. Prop de 2.000 km de costa es van veure afectats pel popularment anomenat “chapapote”, tenint una especial incidència a Galícia i originant un desastre ecològic de grans proporcions.

La part afectada de la costa no sols tenia gran importància ecològica (com és el cas de les Ries Baixes), sinó també una notable indústria pesquera.

La marea negra del Prestige va suposar danys per valor d’uns 4.328 milions d’euros per Espanya, dels quals 2.439 milions corresponien a Galícia, encara que els números podrien ser majors a causa de l’alta dependència que té aquesta comunitat del sector pesquer, va assenyalar el pèrit de la Fiscalia, Maria Loureiro.

Des del desastre, els petroliers monocasc estan prohibits a tota la Unió Europea.

Deu anys d’investigació judicial, nou mesos de judici i, al final, la causa més gran a Espanya per un delicte mediambiental s’ha resolt amb una única condemna: la del vell capità del vaixell, el grec Apostolos Mangouras, per un delicte de desobediència greu a les autoritats espanyoles, ja que va trigar tres hores a acceptar el remolc del vaixell, en perill i vessant fuel, quan va patir l’accident enfront de les costes gallegues. La condemna fou de 9 mesos de presó, que no li caldrà complir.

L’estat espanyol va quedar lliure de tota culpa, encara que fos molt qüestionada socialment i políticament la seva gestió de l’accident abans, durant i després del mateix.

També es van deslliurar de la sentència algunes parts de l’entramat empresarial del Prestige, concretament l’empresa armadora Universe Maritime i la firma que va expedir el darrer certificat de navegabilitat del vaixell, la classificadora American Bureau of Shipping (ABS).

Espanya es va gastar en va 30 milions d’euros intentant portar a plet la societat dels EE. UU. ABS, un dels líders mundials en el seu sector, al considerar més que provat que el vell petrolier estava en tan males condicions que mai hauria d’haver obtingut, llevat que fos de manera fraudulenta, els permisos per a navegar.

Milers de persones anònimes, tant locals com provinents de tots els racons d’Espanya, van acudir immediatament a aquelles costes per ajudar a netejar-les, convertint-se en els protagonistes de la costa gallega durant molt de temps, en el que fou un dels majors actes de solidaritat que es recorden.

“El primer dia hi havia dues o tres persones; el segon dia vam continuar uns quants més amb poques eines, però el tercer dia, quan vaig arribar a l’aparcament no m’ho podia creure, hi havia un munt de cotxes. Es va duplicar la població d’Oia (Pontevedra), on hi vivim unes 3.000 persones i hi havia més de 4.000 voluntaris, era increïble”, explicava un veí emocionat.

“Fou un exemple de solidaritat. Al principi hi vam posar els nostres mitjans. Després, l’alcalde ens va reunir per a concretar què podíem fer i com havíem d’organitzar tots els voluntaris que anaven arribant.”

Un voluntari va explicar “que tots aportaven el seu granet de sorra: el metge s’encarregava de revisar els ulls dels qui netejaven “chapapote”, el fuster els hi feia cubells per a retirar-lo, una parella de vells els hi preparava entrepans, etc.”.

“Tenia 19 anys i estava estudiant periodisme a la Universitat de Sevilla. Vaig decidir anar a passar les festes de Nadal ajudant aquella gent”, va comentar Juanlu.

Tots els voluntaris coincidiren en ressaltar l’hospitalitat i el bon tracte de la gent local quan hi van arribar, encara que no tots van tenir les mateixes facilitats.

“L’organització fou perfecta, ens van tractar genial. Dormíem en poliesportius i les confraries ens convidaven a menjar”. “El primer dia que vaig arribar a la platja semblava que estava neta, però quan aixecaves una pedra estava tot ple de chapapote”. “Era desmoralitzant veure que després de tres mesos i tant de treball, encara sortien xarxes de l’aigua plenes de fuel”.

Aquests voluntaris ressaltaven l’ambient solidari que es respirava aquells dies i coincidien en què “fou una experiència especial que tornarien a repetir sense dubtar-ho”. Tot i així, cal tenir en compte que la feina que feien era molt pesada i desagradable: arrencar quitrà i més quitrà de les pedres o de la sorra durant hores i més hores, moltes vegades valent-se només de les mans.

“Nunca Máis” fou el crit unànime de moda a Galícia durant molt de temps, així com el nom de la plataforma ciutadana que va néixer per evitar nous casos com el del desastre del Prestige i denunciar la situació.

El moviment va sorgir de manera similar a com ho va fer el voluntariat, de manera espontània i desorganitzada davant la commoció i la preocupació que va despertar el succés entre la població gallega.

“Vam sorgir al voltant de la catàstrofe, fou una cosa que va commocionar tot el món. Observar astorats com portaven el vaixell d’un lloc cap a l’altre, sense sentit, d’una manera erràtica i la decisió d’allunyar-lo de la costa enmig d’un gran temporal. El desastre era un desastre anunciat”, deia el portaveu de Nunca Máis.

Aquest portaveu desvetllava la duresa dels primers moments de l’arribada de la taca a la costa. “Era una sensació d’impotència absoluta, el món se t’ensorra, el poble sencer es va tirar al mar per a recollir el Chapapote”.

Però també recorda els bons moments dintre del desastre i ressalta la solidaritat que es va viure aquells dies. “El millor fou veure que tot el món s’hi va abocar, comprovar que tots feien el que podien, aquesta sensació d’humanitat profunda, de solidaritat…”. Va dir el Xaquim Rubido.

La resposta inicial dels membres del Govern espanyol a tot això, en les seves declaracions a “bombo i platillo”, era que amb totes aquestes accions de suposada solidaritat i voluntariat el que es pretenia era treure les coses de context i aprofitar-les per atacar el Govern. Va passar molt de temps abans no van reconèixer públicament l’abast de la catàstrofe.

3.1.2. (1)