EL MISTERI DE L’ELEFANT (conte)

EL MISTERI DE L’ELEFANT

Quan era un nen m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els seus animals.
Especialment em cridava l’atenció l’elefant.
Durant la funció, l’enorme bèstia presumia de pes, mida i força descomunal… però després de la seva actuació i fins una estona abans de tornar a l’escenari, l’elefant quedava subjecte solament per una cadena que estrenyia una de les seves potes a una petita estaca clavada al terra.
No obstant això, l’estaca era solament un minúscul tros de fusta amb prou feines enterrat uns centímetres a terra. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquest animal capaç d’arrencar un arbre d’arrel amb la seva pròpia força podria, amb facilitat, arrencar l’estaca i fugir.
El misteri és evident:
Què el manté doncs?
Per què no fuig?
Quan tenia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels grans.
Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, o a algun oncle pel misteri de l’elefant.
Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat.
Vaig fer llavors la pregunta òbvia:
Si està ensinistrat… Per què l’encadenen?
No recordo haver rebut cap resposta coherent.
Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l’elefant i l’estaca… i només ho recordava quan em trobava amb uns altres que també s’havien fet la mateixa pregunta.
Fa alguns anys vaig descobrir que algú havia estat prou savi com per trobar la resposta:
“L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt petit”.
Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit nounat subjecte a l’estaca. Estic segur que en aquell moment l’elefantet va empènyer, va estirar i va suar tractant de deixar-se anar.
I malgrat tot el seu esforç no va poder. L’estaca era certament molt forta per a ell.
Juraria que es va adormir esgotat i que l’endemà va tornar a provar-ho, i també a l’altre dia i al que seguia…
Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar a la seva destinació.
Ell manté el record de la seva impotència, d’aquella impotència que se sent poc després de néixer.
I el pitjor és que mai s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest record. Mai… mai ha intentat posar a prova la seva força una altra vegada…
Cadascú de nosaltres som una mica com aquest elefant:
“Anem pel món lligats a centenars d’estaques que ens resten llibertats.”

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.