elpais.com  Jesús A. Cañas  7-9-2019

Mig centenar de famílies gaditanes s’organitzen per a acollir els extutelats migrants que es queden al carrer al complir els 18 anys.
Perquè podrien ser els seus fills. Per equilibri social. Perquè ho diuen els Evangelis. Per portar la contrària al sistema capitalista. Perquè ja no suportaven la injustícia que llegien a les notícies. Perquè sí, sense més. Cadascú exhibeix els seus motius per a desmuntar el xenòfob “doncs, fica-te’ls a casa teva”. Però és just el que ha fet mig centenar de famílies de Cadis en acollir a les seves llars una xifra similar d’extutelats immigrants que s’han quedat al carrer al complir els 18 anys.

Pili Viaña va sentir una punxada a l’estómac la primera vegada que va veure a Adei Abdabaki i a Omar Ben Omar, dos joves de 18 anys d’Algèria i el Marroc, respectivament, que havien estat expulsats d’un centre de menors en arribar a la majoria d’edat. Només havia de portar-los en el seu cotxe, però des de fa set mesos els dos viuen amb ella a la seva casa de Vejer de la Frontera. Isabel Calvo i Juan Fernández de la Gala tampoc poden oblidar “la mirada de bon noi” de Driss Bouziani, el marroquí de 20 anys que, des de febrer, viu a la seva llar a El Puerto de Santa María.

Com Adei, Omar i Driss, uns altres 47 joves recentment expulsats de centres de menors de la Junta d’Andalusia resideixen en famílies que, de forma altruista, han obert les seves cases a Cadis -on es concentra la majoria dels casos-, Sevilla i Granada. “És una responsabilitat compartida i sensibilitat davant el que està passant. Són persones que s’han mobilitzat”, explica Michel Bustillo, responsable de l’entitat Voluntarios por Otro Mundo que acull -sense cap concert amb l’Administració- a joves migrants a Jerez de la Frontera.

La situació als pisos de Bustillo s’ha fet especialment urgent des de principis de 2019, quan han començat a complir la majoria d’edat molts dels menors que van arribar a les costes de Cadis durant la crisi migratòria l’estiu de 2018.

Abdabaki va estar a punt d’acabar dormint al carrer, abans de recalar a l’adossat de Viaña a Vejer. També el seu amic i company de casa, Ben Omar. Bouziani directament va arribar a trepitjar un alberg per a persones sense recursos de El Puerto quan el matrimoni de Juan i Isabel, tots dos professors d’institut, va decidir dur-lo a casa seva a compartir dormitori amb el seu fill Ignacio, de 17 anys. “Ell és qui veritablement acull a Driss. Quan va arribar, va buidar la meitat del seu armari i li va dir aquí ho tens”, confessa orgullosa Calvo. “La vida, si la comparteixes, és molt millor”, postil·la el jove gadità amb normalitat.

Acabava així un dur viatge que, per a Bouziani, va començar fa just un any en una platja de Tànger, en embarcar-se en una pastera amb 40 persones. El noi, natural de Kenitra, es va passar tot el viatge “tapat amb una manta i dormint amb por”, com explica en un limitat espanyol. No dista massa del que Ben Omar va viure un dia d’octubre a l’Estret. “Va ser a l’octubre. Érem 55 persones i vam estar un dia navegant. Només estaven Al·là i el mar”, explica el noi. La pastera va ser el mitjà de transport que Abdabaki va intentar emprar en dues ocasions per a fugir d’Algèria, però va fracassar i va acabar viatjant a Almeria amagat al celler d’un vaixell pesquer.

Els tres van estar a la xarxa de tutela de menors de la Junta no més de cinc mesos, i tots relaten un periple de canvis constants de centres. “Així és molt difícil que puguin integrar-se”, intervé Calvo amb preocupació. Fa ja set mesos que els nois viuen a casa de Viaña, integrats en una vida tranquil·la que inclou classes d’espanyol, exercici al gimnàs i passejos amb amics de Vejer. “Se m’ha fet curt aquest temps. Cada vegada és millor perquè tenim més confiança”, afirma aquesta sociòloga de 50 anys.

Una vida al davant, un futur a l’altre costat del mar

Tres llars més acullen a nois a les seves cases. Tots pertanyen a l’associació Vejer Sin Fronteras, reforçada arran de la crisi migratòria dels joves. Una cosa similar passa a El Puerto, on 10 famílies ja s’han integrat sota el paraigua de Red de Acogida de El Puerto.

“L’efecte crida no és que nosaltres acollim, és l’estil de vida consumista i capitalista que projectem”, reflexiona Pilar Viaña que assegura que ella ho fa “per equilibri social”.

A pocs quilòmetres, Juan Fernández de la Gala no pot oblidar com a ell i a la seva dona els copejaven fins al dolor les informacions sobre immigració: “És que són nois com els nostres fills”. Potser per això, perquè Driss ja és un més a casa, fa poc van començar unes obres per a fer-li un dormitori propi. “Aquí tindrà la seva casa el temps que ell necessiti”, diu somrient Calvo. Els tres nois acollits per dues famílies de la província de Cadis estan a punt d’iniciar els seus estudis en centres formatius d’adults de El Puerto i de Vejer. Hauran de superar proves d’accés. L’idioma serà clau. Mentrestant, cadascú imagina al que vol dedicar-se. L’algerià Adei Abdabaki portava des dels 13 anys treballant com a pintor. Encara que ara li agradaria dedicar-se professionalment al kick boxing, no descarta treballar “en el que faci falta”. Driss Bouziani té paciència amb els nens, com reconeix Fernández de la Gala.

Els familiars dels tres nois saben que, actualment, estan acollits per aquestes famílies de Cadis. En el cas d’Abdabaki: “La seva mare està molt agraïda”, reconeix Pilar Viaña. El pare no ha arribat a veure’l: “Va morir quan vaig arribar aquí. El pitjor és que no vaig poder anar-hi quan me’n vaig assabentar”.