Xavier Garí de Barbarà – Revista Valors    https://valors.org/

En els conflictes bèl·lics d’arreu –històrics i recents–, hi ha una història silenciada que s’ha de recuperar: és la història de tots aquells que van combatre contra la guerra des de la guerra. Són pacifistes en general, però també anomenats, de forma desprestigiada, desertors. Només en la Segona Guerra Mundial, 150.000 homes van fugir del front i de les tropes. La majoria eren soldats rasos, joves colpits i traumatitzats per les batalles, els ferits i els morts que van presenciar, a un bàndol i a un altre. Les condemnes en cas de captura eren l’afusellament, no només perquè aquell soldat ja no servia per a l’exèrcit, sinó també per la necessitat de fer escarment i evitar-ne més casos.

Em ve a la memòria el testimoni d’un avi meu, que va fugir del front en plena Guerra Civil, va travessar un riu (per fer creure que s’havia ofegat) i va tornar a casa on va viure tres anys a les golfes de casa dels pares, sense sortir mai. Els besavis es posaven al portal de casa a plorar la pèrdua, fent veure que el fill havia mort.

Les guerres són la contradicció més gran de la humanitat; la prova de què l’autodestrucció humana és possible, i que només els humans som capaços de matar sense necessitat. I, en aquesta incongruència que són els conflictes bèl·lics, cal destacar que les guerres les decideixen uns dirigents polítics i militars determinats, influïts per interessos clars i concrets, però van al front de batalla els fills d’uns altres.

La definició tècnica de guerra és la fórmula de gestió dels conflictes per la força de la destrucció, des d’un context polític i militar que accepta i fomenta el nivell més alt de violència. I aquest context no només permet la violència sense límits sinó que també el legitima, i legalitza la matança i la destrucció de l’altre, al qual se li ha atorgat el nom d’enemic fins a guanyar-lo.

La victòria no és tenir la raó. La batalla no la guanya el just, perquè el qui ha fet ús de la violència, no pot ser mai una persona justa. Per tant, la lluita del pacifisme, que és l’ideal que treballa per la desaparició de les guerres, cerca eliminar la gran tragèdia de la violència consagrada, que és la guerra també des de dins el camp de batalla: és la història silenciada dels desertors, persones que van fer menys tràgica la conflagració.