El Mur de Berlín, denominat oficialment per la República Democràtica Alemanya (RDA) com Mur de Protecció Antifeixista i també sobrenomenat per part dels mitjans de comunicació i part de l’opinió pública occidental com Mur de la Vergonya, va ser part de la frontera interalemanya des del 13 d’agost de 1961 fins al 9 de novembre de 1989 i va separar la zona de la ciutat berlinesa sota control de la República Federal d’Alemanya (RFA), Berlín Oest, de la capital de la RDA, Berlín Est, entre aquests anys. Berlín Oest o Berlín Occidental era un enclavament pertanyent a l’espai econòmic de la RFA enmig del territori de la RDA.
El Bloc de l’Est, dominat pels soviètics, sostenia que el mur va ser aixecat per protegir la seva població d’elements feixistes que conspiraven per evitar la voluntat popular de construir un estat socialista a Alemanya de l’Est. A la pràctica, el mur va servir per impedir l’emigració massiva que va marcar a Alemanya de l’Est i al bloc comunista després de la Segona Guerra Mundial.

Un mur de 45 quilòmetres dividia la ciutat de Berlín en dues, mentre que uns altres 115 quilòmetres envoltaven la seva part oest separant-la de la RDA. És a dir, el Mur constituïa la frontera estatal entre la RDA i l’enclavament de Berlín Oest. Va ser un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda i de la separació d’Alemanya.
Moltes persones van morir en l’intent de superar la dura vigilància dels guàrdies fronterers de la RDA quan es dirigien al sector occidental. El nombre exacte no es coneix, però el Centre d’Estudis Històrics de Potsdam estima en 125 la xifra total de morts a la zona del mur.

El Mur de Berlín va caure la nit del dijous 9 de novembre de 1989, 28 anys després de la seva construcció. L’obertura del mur va ser conseqüència de les exigències de llibertat de circulació en l’ex RDA i les evasions constants cap a les ambaixades occidentals i per la frontera entre Hongria i Àustria, que va imposar menys restriccions des del 23 d’agost d’aquest any. Al setembre, més de 13.000 alemanys orientals van emigrar cap a Hongria. Poc després van començar unes manifestacions massives en contra del govern de l’Alemanya Oriental.
El 9 de novembre es va promulgar un pla que permetia obtenir visats per anar de visita a occident. El membre del Politburó Günter Schabowski va anunciar en una conferència de premsa, retransmesa en directe per la televisió d’Alemanya Oriental, que totes les restriccions havien estat retirades. Creient que podrien passar sense cap tràmit a l’altre costat, desenes de milers de persones van traslladar-se immediatament al mur, on els guàrdies fronterers no es van atrevir a disparar i per fi van obrir els punts d’accés.

Sense una ordre, sota la pressió de la gent, el punt de control de Bornholmerstraßi es va obrir a les 23:00, seguit d’altres punts de pas, tant a Berlín com a la frontera amb la RFA. Malgrat tot, la veritable allau de persones va tenir lloc l’endemà al matí, el 10 de novembre de 1989.

Els ciutadans de la RDA van ser rebuts amb entusiasme per la població de l’Oest. La majoria dels bars propers al mur donaven cervesa gratis i els desconeguts s’abraçaven entre si.

Aquest mateix dia, els ciutadans berlinesos van començar a enderrocar el mur amb tots els mitjans de què disposaven (pics, martells, etc.).

A partir de llavors, la dissolució de l’URSS i dels seus llaços amb els restants països socialistes va ser imparable, culminant amb la independència de les quinze Repúbliques de la Unió Soviètica entre l’11 de març de 1990 i el 25 de desembre de 1991. La dissolució de l’estat socialista més gran del món també va marcar la fi de la Guerra Freda, iniciant-se un gran procés d’obertura política i reestructuració econòmica capitanejat pel líder soviètic Mijaíl Gorbatxov. És de justícia reconèixer que mai en la història de la humanitat s’havia dissolt un imperi tan poderós com el soviètic sense gairebé vessar-se sang.

Per tot això, m’hauria agradat estar a Berlín el 9 de novembre de 1989.