A principis dels anys 60, la llei nord-americana no impedia estrictament el dret al vot dels negres, però en diversos estats del Sud s’aplicaven unes mesures arbitràries que convertien l’exercici d’aquest dret en gairebé impossible. Dels 15.000 afroamericans que vivien en aquella època a Selma (Alabama-EE. UU.), tan sols uns 300 podien votar.

El 7 de març de 1965, uns 600 afroamericans es van congregar al pont Edmund Pettus de Selma per iniciar una marxa a Montgomery, capital d’Alabama, per protestar contra les restriccions del dret a votar dels negres.
La marxa va durar poc: a la sortida del pont, sota les ordres del governador George Wallace, la policia va ordenar als manifestants que tornessin. Com que aquests no van obeir, van ser fortament reprimits.

El que estava previst com un acte tranquil va acabar en una gran tragèdia. Una tragèdia que es va retransmetre en directe per les televisions americanes i que va commocionar tota la nació, provocant una gran solidaritat amb els manifestants. Policies bastonejant a nens, ancians i joves negres, gasos lacrimògens que ofegaven els que intentaven fugir, persecucions i càrregues a cavall que ferien a tothom… Aquest dia, conegut com el “diumenge sagnant”, va canviar el curs de la història dels Estats Units.

Al tercer intent, el 21 de març, 30.000 persones van aconseguir anar des de Selma fins a Montgomery. A l’escalinata del Capitoli, el reverend Martin Luther King va pronunciar una de les frases a les quals activistes i polítics com Obama més han recorregut des de llavors: “L’arc de l’univers moral és llarg, però s’inclina del costat de la justícia”.

En tan sols tres setmanes, els activistes van passar de la primera i fallida temptativa de creuar el pont Edmund Pettus a protagonitzar els informatius i a veure com el president Johnson admetia que la discriminació “no és un problema dels negres, no és un problema del Sud… és un problema americà”.

Poques setmanes després, el Congrés va començar a estudiar el projecte de la Llei de Dret a Vot de 1965, que va suprimir els nombrosos obstacles als quals s’enfrontava la comunitat negra per anar a les urnes.

La història d’aquestes marxes pacífiques s’explica a la pel·lícula “Selma”,  que va ser nominada per a l’Òscar a la Millor Pel·lícula de l’any 2014.

Cinquanta anys més tard, el 7 de març del 2015, Barack Obama, el primer president negre de la història dels Estats Units, pronunciava un discurs en aquell mateix pont on va dir: “aquella marxa no està acabada, però ens hi estem apropant”.

M’hauria agradat estar a Selma el 7 de març del 1965.