Possiblement tothom sap què són els impostos, per a què serveixen, què és el frau fiscal i quina relació tenen amb la solidaritat. No obstant això, donada la poca responsabilitat que en aquesta qüestió tenen alguns ciutadans contribuents i la repercussió negativa que això comporta a la societat, m’atreveixo a aportar les següents dades i reflexions perquè hi pensem una mica en positiu tots plegats, malgrat els desenganys que alguns polítics i altres persones defraudadores ens puguin produir.

 Què són els impostos?:

 S’entén per impostos o tributs aquells ingressos exigits pel poder fiscal sense oferir cap contraprestació directa al tributant (l’IRPF, l’Impost de Societats, el del Patrimoni, l’IVA, l’IBI, …); i s’entén per taxes aquells ingressos que sí ofereixen una contraprestació (la recollida d’escombraries, el registre d’una escriptura…).

Els impostos es divideixen en directes i indirectes:

Els impostos directes són els que afecten directament a una persona o entitat determinada a causa de les seves possessions o rendes (l’IBI, l’Impost sobre el Patrimoni, l’IRPF, l’Impost de Societats…) i tenen en compte les circumstàncies econòmiques i personals de cadascú a l’hora de determinar l’import a pagar, és a dir, paga més qui més té o més guanya.

Els impostos indirectes són els que graven les despeses i el consum de les persones o entitats (l’IVA, l’impost sobre el tabac i la benzina…). Aquests es diuen indirectes perquè no afecten de manera directa als ingressos d’un contribuent sinó que recauen sobre el cost d’un producte o servei, incidint en el seu preu final. Tothom en paga el mateix percentatge o import, sigui quina sigui la seva situació econòmica i personal.

Per a què serveixen els impostos?:

 Els impostos tenen com a principal objectiu finançar les despeses de l’estat, les autonomies, els municipis, etc. Sense la recaptació d’impostos aquestes administracions públiques no podrien funcionar, ja que gairebé no tenen altres recursos.

Entre les despeses de les administracions públiques s’hi troben la construcció d’infraestructures (carreteres, parcs, biblioteques, instal·lacions esportives, escoles, hospitals…), el manteniment del seu personal (polítics, administratius, militars, policies, bombers, metges, mestres…), la dotació dels sistemes de protecció social (subvenció de medicaments, pagament de les prestacions d’atur, invalidesa i jubilació…), el pagament de les despeses corrents (llum i calefacció de les escoles, material mèdic dels hospitals…), etc.

En alguns casos els impostos poden tenir com a objectiu també un efecte dissuasiu en la compra de certs productes com el tabac i l’alcohol, o desanimar l’exercici de determinades activitats econòmiques com la importació des d’alguns països, etc.

Cal tenir en compte que, encara que moltes de les necessitats que experimenten les persones puguin satisfer-se de manera individual amb els seus propis recursos, n’hi ha moltes altres que sols és possible atendre-les d’una manera col·lectiva, unint recursos mitjançant l’aportació d’una part dels ingressos de cadascú. Aquesta aportació es realitza bàsicament pagant impostos, amb la finalitat de constituir un fons comú amb el qual cobrir el cost dels béns i serveis públics.

Els impostos estan inspirats en el principi de progressivitat, que vol dir que pagarà més qui més tingui o més guanyi, per això es diu que els impostos tenen també una funció redistributiva, que vol dir que els que poden, aporten el que altres no poden aportar. S’aporti molt o poc, tothom té el mateix dret a beneficiar-se dels béns i serveis públics, excepte en alguns casos en què sols se’n poden beneficiar els ciutadans que tenen una capacitat econòmica inferior (per exemple, certs serveis socials, subvencions, beques…).

Malgrat la gairebé nul·la llibertat d’elecció que existeix en els impostos, en el de la renda els contribuents poden escollir si volen o no que un 0,7% del que ells paguen es destini a l’església catòlica, i si un altre 0,7% (independent i compatible amb l’anterior) volen o no que es destini a fins socials (si tothom digués que sí a la casella dels fins socials, s’hi destinarien uns 500 milions d’euros a l’any, el doble que ara).

Totes les despeses que suporten les administracions públiques no sempre són acceptades per tots els contribuents, manifestant el seu desacord i, fins i tot, arribant a la insubmissió fiscal parcial. Per exemple, els pacifistes no volen que amb els seus impostos es pagui material i personal militar; els catòlics conservadors no volen que amb els seus impostos es cobreixin avortaments en la sanitat pública; els catalans que amb els seus impostos es paguin curses de braus; els no catalans que es subvencionin entitats com Òmnium Cultural; etc. Qüestions, totes elles, molt difícils de resoldre.

El frau fiscal:

 Actualment, l’economia submergida (aquella part de l’activitat econòmica que hauria de pagar impostos i no en paga) se situa entre el 24 i el 28% del PIB espanyol (Producte Interior Brut, que és el valor de tots els productes i serveis generats en un any a Espanya). És a dir, que es poden arribar a deixar d’ingressar a Hisenda entre 60.000 i 70.000 milions d’euros a l’any per culpa del frau fiscal (impostos que entre els particulars i les empreses haurien de pagar i no paguen).

Aquesta economia submergida, actualment és la que més creix entre els països del nostre entorn, ja que l’any 2006 era del 20% i ara pot ser que sigui del 28%.

Segons els experts, aquest fet és degut a què no s’apliquen tots  els controls necessaris per evitar-ho, i a què els espanyols som molt propensos a justificar l’economia submergida quan ens afecta personalment, ja que no ho veiem com una estafa contra tota la societat, tot hi ser-ho.

Encara que el 44% de la població considera que el frau fiscal és el segon major problema actual d’Espanya, ja que sap que la disminució d’ingressos per part d’Hisenda representa més retallades als serveis socials i gravàmens més alts, una bona part d’aquesta mateixa població accepta encantada comprar un producte o servei sense pagar l’IVA quan se li presenta l’ocasió. El que vol dir que, encara que són conscients del mal que el frau fiscal fa al país i a la seva gent, “se n’obliden” quan afecta a la seva butxaca.

Si bé és cert que una bona part del frau fiscal es produeix en els grans patrimonis i grans empreses, perquè procuren tributar en “paradisos fiscals” o perquè fan moltes “martingales” al límit de la legalitat, també ho és que en el món de les micro-empreses, autònoms i professions lliberals, és molt fàcil defraudar pels sistemes tributaris que se’ls apliquen.

Els impostos són solidaris?:

 Els impostos i cotitzacions a la seguretat social, malgrat la mala fama que tenen, són l’eina més important que tots els països del món tenen per a cobrir les necessitats bàsiques de la població (educació, sanitat, atur, pensions, seguretat, infraestructures, etc.).

A causa de la seva progressió (com més es té, més es paga) i discriminació segons la riquesa personal (qui més té, més paga), en certa manera també és re distribuïdora de la riquesa.

Encara que els impostos no siguin perfectes, com tampoc ho és el seu acompliment per part de molts contribuents que intenten defraudar tot el que poden, és l’única possibilitat ferma de donar els serveis bàsics a qui no se’ls pot pagar, a més de molts altres serveis d’interès general, pagant-los tothom en funció de les seves possibilitats econòmiques.

Això no ho han aconseguit ni les ONGs (que es nodreixen d’aportacions voluntàries i, per tant, escasses), ni els règims político-econòmics com el comunisme, ni les religions amb uns principis solidaris com el cristianisme.

La implantació d’uns impostos universals, justos i solidaris, i que tota la gent els acceptés de bon grat, podria ser la millor eina per la solidaritat.