El 12 de març de 1930, Mahatma Gandhi va començar una caminada de 390 km per a protestar contra l’imperi britànic, que es coneixeria com la Marxa de la Sal, ja que Londres havia instaurat un impost sobre la producció i la venda de sal a l’Índia.

Durant els 23 dies de caminada, Gandhi va pronunciar multitudinaris mítings on utilitzava aquest impost com a exemple de la injustícia colonial. Milers de joves es van unir a la protesta i també alguns periodistes.

La marxa va convertir Gandhi en una referència política mundial i va desencadenar la primera ona de desobediència civil massiva contra el poder britànic. Seria necessària encara una lluita pacífica de més de 17 anys perquè l’Índia obtingués finalment la seva independència, però la llavor ja estava sembrada.

En els anys precedents, el Mahatma havia multiplicat les manifestacions no-violentes i les vagues de fam per obtenir per a l’Imperi de les Índies un estatut d’autonomia anàleg al concedit a les colònies de població europea com Canadà i Austràlia. Com que no s’aconseguien resultats, alguns membres del seu partit, el Partit del Congrés Nacional Indi, s’impacientaren i amenaçaren de desencadenar una guerra a favor de la independència. Gandhi no ho va acceptar però va advertir el virrei de l’Índia que la seva propera campanya de desobediència civil tindria com a objectiu la independència, i va començar la marxa.

Després d’un recorregut a peu d’uns 390 quilòmetres, el 6 d’abril de 1930 arriba a la costa de l’Oceà Índic. Avança dins de l’aigua i recull a les seves mans una mica de sal. Amb aquest gest irrisori i altament simbòlic, Gandhi encoratja els seus compatriotes a violar el monopoli de l’estat sobre la distribució de sal. Aquest monopoli obliga tots els consumidors indis, inclosos els més pobres, a pagar un impost sobre la sal i els prohibeix recollir-la ells mateixos.

A la platja, molta gent imita el Mahatma i recull aigua salada en recipients. El seu exemple és seguit per tot el país. De Karachi a Bombai, els indis evaporen l’aigua i recullen la sal a plena llum del dia, desafiant els britànics. Aquests últims omplen les seves presons amb 60.000 “lladres de sal”.

Els indis, fidels a les recomanacions de Gandhi, no oposen resistència. El mateix Mahatma és detingut i passa nou mesos a presó. Finalment, el virrei reconeix la seva impotència per imposar la llei britànica. Cedint a les peticions de Gandhi, allibera tots els presoners i reconeix als indis el dret de recollir ells mateixos la sal.

El 15 d’agost de 1947, l’Imperi de les Índies es convertirà per fi en independent, però al preu d’una salvatge guerra religiosa i de la separació de l’Índia i el Pakistan. En el context d’aquest conflicte, Gandhi perdrà la vida el 30 de gener de 1948, víctima d’un fanàtic de dretes hindú.

La Marxa de la Sal suposà per als hindús l’equivalent al motí del te a Boston, que va conduir els Estats Units a la independència també de la Gran Bretanya.

M’hauria agradat molt poder participar en la Marxa de la Sal el 6 d’abril de 1930.