La idea que tots els éssers humans han de gaudir d’uns drets essencials i comuns ja es podia trobar a algunes de les antigues civilitzacions, doncs, d’una forma o altra, estava en la base de moltes religions, com per exemple en el cristianisme al proclamar que tots els homes són iguals davant Déu.

La primera “declaració de drets” coneguda (per dir-ne d’alguna manera) va ser el Codi de Hammurabi, redactat al voltant del 1775 aC. Aquest fou vist com un avenç, ja que concretava lleis i evitava que els forts imposessin els seus capricis als dèbils. Tot i així, aquest “codi de drets dels homes” no diu pas que tots els homes siguin iguals o lliures, sinó que proclama que els homes són desiguals: uns estan destinats a servir, uns altres posseeixen algunes llibertats i només els senyors poden regir ells mateixos les seves vides i gaudir de privilegis; també propugna la llei del Talió: ull per ull, etc.

Durant segles i segles, i fins a molt recentment, els fills dels esclaus i pobres han seguit essent esclaus i pobres;  els fills dels ignorants han estat ignorants; els fills dels poderosos han estat ells mateixos poderosos…

No fou fins al segle XVIII quan es va començar a reconèixer que tot home pot pensar, decidir i obrar lliurement per si mateix. En aquest segle XVIII es redactaren les primeres “declaracions de drets humans” pròpiament dites, encara que no prou justes amb tots els éssers humans.

Totes elles partien de situacions d’explotació de l’home per part de l’home; totes elles proclamaven drets amb l’objectiu que fos respectada la llibertat i la dignitat de l’home, defensant gairebé la igualtat de tots davant la llei.

Així, el 1776, la Declaració de Virgínia i la Declaració d’Independència dels EUA eren unes reivindicacions de drets per part dels emigrants europeus a Amèrica contra el poder de la Corona Anglesa. També el 1789, la Revolució Francesa redactà la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, amb la qual els francesos deixaven de ser súbdits i esdevenien ciutadans, tots iguals (liberté, égalité et fraternité). Tot i així, a les dones encara no se’ls reconeixien els mateixos drets que als homes i l’esclavitud es tolerava en aquestes declaracions.

L’any 1919, recentment acabada la Primera Guerra Mundial, es va crear la Societat de Nacions, que era una organització supranacional de caràcter vinculant que va aconseguir fundar el Tribunal Internacional de La Haia, el Conveni internacional per a la supressió de l’esclavitud i l’Organització Internacional del Treball, però no va aconseguir evitar la Segona Guerra Mundial.

En acabar la Segona Guerra Mundial, el món estava horroritzat per tot allò que els homes havien estat capaços de fer durant la mateixa. Mai anteriorment la població civil s’havia convertit tant en un objectiu militar: represàlies, deportacions en massa, bombardejos sistemàtics de ciutats, camps de concentració, milions de refugiats. En aquesta guerra van morir més de 50 milions de persones i més de la meitat eren civils.

A aquestes barbaritats s’hi afegia l’intent sistemàtic i a gran escala d’aniquilació del poble jueu i d’altres ètnies. Els assassinats duts a terme en els camps de concentració i d’extermini nazis es basaven en la creença segons la qual existeixen pobles o races (l’ària) superiors a les altres, i això era el que defensava l’Adolf Hitler.

El 26 de juny de 1945, en una Carta semblant a una constitució, 50 estats acordaven la fundació de l’Organització de les Nacions Unides (l’ONU) amb objectius bàsics com la defensa de la dignitat de l’home i el rebuig de la violència. En aquesta Carta s’establia una Comissió de Drets Humans la tasca de la qual era preparar tres documents:

1. Una declaració de principis, que consistiria en una definició de drets humans.
2. Un pacte, en forma de tractat, acordant les obligacions que imposava la declaració de principis, obligacions dels estats que haurien de convertir-se en lleis internacionals.
3. Un informe concretant les modalitats d’aplicació del que establia la declaració.

El 10 de desembre de 1948 s’aprovava el primer document: la Declaració Universal dels Drets Humans.

El segon document, per no aconseguir-se un acord, s’ha anat atomitzant en pactes o convenis parcials.

El tercer document, relatiu a les modalitats d’aplicació, segueix essent un somni pendent de fer-se realitat.

La unió de la Declaració Universal dels Drets Humans i els Pactes Internacionals de Drets Humans amb els seus Protocols abracen el que se’n diu la Carta Internacional dels Drets Humans. La Declaració constitueix un document orientatiu i els Pactes són tractats internacionals que obliguen els Estats signants a complir-los.

La Declaració Universal dels Drets Humans consta d’un Preàmbul i un conjunt de Trenta Articles, assumint i proclamant quatre principis bàsics:

– El principi de la llibertat.

– El principi d’igualtat.

– El principi de no discriminació.

– El principi de la solidaritat.

Principis bàsics que donen fonament i es concreten en un conjunt de drets:

– Drets personals, com el dret a la llibertat, a la igualtat, a la vida, a la seguretat, a fundar una família, …

– Drets polítics, com el dret al sufragi universal i secret, a la llibertat d’associació, …

– Drets socials, econòmics i culturals, com el dret al treball, a l’estudi, a la protecció de la salut, …

– Drets processals, que tenen per objectiu garantir l’efectivitat del conjunt de drets, …

La Declaració també afirma que els drets humans tenen quatre característiques molt especials:

– Que són universals, perquè tots els tenim pel sol fet de ser persones, independentment de les nostres característiques personals.

– Que són imprescindibles, el que vol dir que no ens els poden treure mai perquè mai deixen de tenir validesa.

– Que són inalienables, el que vol dir que no els podem cedir a ningú.

– Que són irrenunciables, perquè ningú pot renunciar a ells.

El text complet de la Declaració fou elaborat en una època en què el món estava dividit en un bloc oriental o socialista i en un altre d’occidental. Establir un consens en un període tan convulsionat políticament com aquell va ser un gran triomf per a la humanitat.

La Declaració Universal dels Drets Humans és la culminació, fins al dia d’avui, de l’afany d’universalització i concreció dels drets de les persones i estan reconeguts per gairebé totes les nacions del món. Tot i així, encara s’estan violant en molts països. La Constitució Espanyola els inclou en el seu Títol I i n’és responsable del seu acompliment el Defensor del Pueblo.

Les violacions en els drets humans es produeixen quan algun agent estatal o no estatal no respecta algun dels punts de la Declaració. En aquests casos el Consell de Seguretat de l’Ony esdevé l’organisme responsable de discernir aquesta falta i d’establir, si s’escau, responsabilitats. Altres organitzacions no governamentals (ONGs) com Amnistia Internacional o Human Rights Watch vetllen també pel compliment dels drets humans a tot el món.

Hi ha molts pobles que tenen tradicions que xoquen amb els drets que proclama la Declaració Universal dels Drets Humans; tradicions i costums que no proclamen la igualtat ni la llibertat, sinó la diferència i la submissió. S’ha afirmat que cada poble i cada cultura té els seus propis valors i que allò que és un valor pels homes occidentals potser no ho és pas pels musulmans o els xinesos; aquesta postura és coneguda amb el nom de relativisme cultural.

Certament, cada cultura té els seus propis valors, les seves tradicions; però també és cert que els pobles i les cultures evolucionen. Durant segles, pels pobles occidentals l’esclavitud era vista com quelcom ben natural, i també era natural que els homes fossin súbdits o propietat privada d’un monarca. Avui aquestes concepcions han estat superades a Occident; en la seva superació, tant l’extensió de l’educació com la capacitat crítica hi tenen molt a veure.

En un món que se’ns fa més i més petit i en el qual tot està interconnectat és molt convenient arribar a una ètica mínima universal. Partint del que les diferents cultures proclamen, s’han de cercar els punts comuns, allò que apropa els uns als altres. La Declaració Universal dels Drets Humans, acordada després de grans vergonyes internacionals, ens mostra un camí: és possible un acord mínim entre tots els pobles.

La Declaració proclama uns ideals i uns valors que han de guiar el nostre comportament i les nostres actituds, les de tots i de totes. Sovint trobem, però, moltes situacions en les quals no es compleixen els drets humans, però a les nostres mans hi ha la possibilitat de fer-hi alguna cosa: avui són moltes les persones i les institucions que col·laboren en la supressió de les injustícies que ens envolten. Els diferents drets pressuposen o exigeixen determinats deures que sovint són desatesos: sense obligacions o deures resulta absurd parlar de drets.

Si tenim els ulls ben oberts, constatarem que sempre hi ha hagut persones que han lluitat per a millorar el nostre món, persones que fins i tot han sofert penalitats i sancions a causa de la seva lluita. Però gràcies a tots ells, avui estem millor. Gràcies a les persones que avui porten a terme la seva lluita, demà estarem millor. Cadascun de nosaltres podem aportar-hi la nostra col·laboració. És, també, una qüestió de solidaritat.

(Dades de xtec.cat i altres). http://xtec.gencat.cat

TEXT DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS  DRETS HUMANS

Preàmbul

Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món;

Considerant que del desconeixement i menyspreu dels drets humans, n’han derivat actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat, i que l’adveniment en el futur d’un món on les persones alliberades del terror i de la misèria tinguin dret a parlar i a creure lliurement ha esdevingut la més alta aspiració humana; Considerant cosa essencial de protegir els drets humans amb un règim de dret a fi que l’ésser humà no es vegi obligat al capdavall a rebel·lar-se contra la tirania i l’opressió;

Considerant que és també essencial de fomentar l’establiment de relacions amistoses entre les nacions;

Considerant que en la Carta de les Nacions Unides els pobles han proclamat llur fe en els drets fonamentals de l’ésser humà, en la dignitat i en la vàlua de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones, i que s’han demostrat disposats a afavorir el progrés social i a instaurar unes millors condicions de vida dins d’una més gran llibertat;

Considerant que els estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans, de les llibertats fonamentals;

Considerant que una concepció comuna d’aquests drets i d’aquestes llibertats és de la més gran importància amb vista al ple acompliment d’aquest compromís,

L’Assemblea General

Proclama aquesta Declaració universal dels drets humans com l’ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d’assolir a fi que totes les persones i òrgans de la societat, tenint aquesta Declaració sempre present a l’esperit, s’esforcin a promoure el respecte d’aquests drets i d’aquestes llibertats mitjançant l’ensenyament i l’educació, i assegurar amb mesures progressives d’ordre nacional i internacional llur reconeixement i aplicació universals i efectius, tant per part dels estats membres com dels territoris que jurídicament en depenen.

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Article 2

Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o d’altra mena, d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe. Hom no farà tampoc cap distinció fonamentada en l’estatus polític, administratiu i internacional del país o territori del qual depengui jurídicament la persona, tant si es tracta d’un país o territori independent, com si està sota la tutela, encara que no sigui autònom o que estigui sotmès a qualsevol limitació de sobirania.

Article 3

Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona.

Article 4

Cap persona no està sotmesa a esclavitud o servatge; l’esclavitud i el tràfic d’esclaus són prohibits en totes llurs formes.

Article 5

Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6

Tothom i en tot lloc té dret al reconeixement de la pròpia personalitat jurídica.

Article 7

Tothom és igual davant la llei i té dret d’obtenir-ne la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que violi la present declaració contra tota provocació a una tal discriminació.

Article 8

Tota persona té dret a un recurs efectiu prop de les competents jurisdiccions nacionals, contra aquells actes que violin els drets fonamentals reconeguts per la constitució o la llei.

Article 9

Ningú no pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament.

Article 10

Tota persona té dret, en règim d’igualtat, que la seva causa sigui portada equitativament i imparcialment en un tribunal independent i imparcial, el qual decidirà tant sobre els seus drets i les seves obligacions com sobre el fonament de tota acusació adreçada contra ella en matèria penal.

Article 11

1. Hom presumeix innocent tota persona acusada d’un acte delictuós fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d’un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades.
2. Ningú no serà condemnat per accions o per omissions que quan foren comeses no constituïen acte delictuós d’acord amb el dret nacional i internacional. Tampoc no s’imposarà cap pena superior a la que era aplicable quan l’acte delictuós fou comès.

 Article 12

Ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada ni en la de la seva família, en el seu domicili ni en la seva correspondència, ni d’atemptats contra la seva fama o reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o aquests atemptats.

Article 13

1. Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l’interior d’un estat.
2. Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Article 14

1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se’n en altres països.
2. Aquest dret no podrà ésser invocat en cas de persecució basada realment en un crim de dret comú, o actes contraris als principis i fins de les Nacions Unides.

Article 15

1. Tot individu té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat.

Article 16

1. A partir de l’edat núbil, l’home i la dona, sense cap restricció per raó de raça, nacionalitat o religió, tenen dret a casar-se i a fundar una família. Ambdós tenen drets iguals al matrimoni, durant el matrimoni i en el moment de la seva dissolució.
2. El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos.
3. La família és l’element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l’estat.

Article 17

1. Tota persona, individualment i col·lectiva, té dret a la propietat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.

Article 18

Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l’ensenyament, la predicació, el culte i l’acompliment de ritus.

Article 19

Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideració de fronteres.

Article 20

1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d’associació pacífiques.
2. Ningú no pot ésser obligat a pertànyer a una determinada associació

Article 21

1. Tothom té dret a prendre part en la direcció dels afers públics del seu país, sigui directament, sigui per mitjà de representants elegits lliurement.
2. Tota persona té dret a accedir a les funcions públiques del país en condicions d’igualtat.
3. La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat dels poders públics; aquesta voluntat ha d’expressar-se mitjançant eleccions sinceres que cal celebrar periòdicament per sufragi universal igual i secret, o seguint qualsevol procediment equivalent que asseguri la llibertat del vot.

Article 22

Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social; té la facultat d’obtenir la satisfacció dels drets econòmics socials i culturals indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat, per l’esforç nacional i la cooperació internacional, segons l’organització i els recursos de cada país.

Article 23

1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció del seu treball i a la protecció contra la desocupació.
2. Tothom té dret, sense cap discriminació, a igual salari per igual treball.
3. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i per a la seva família una existència conforme amb la dignitat humana, completada, si cal, amb els altres mitjans de protecció social.
4. Tota persona té dret, unint-se amb d’altres, a fundar sindicats i a afiliar-s’hi per a la defensa dels propis interessos.

Article 24

Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades

Article 25

1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, a atenció mèdica i als necessaris serveis socials; tota persona té dret a la seguretat en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o en altres casos de pèrdua dels mitjans de subsistència a causa de circumstàncies independents de la seva voluntat.
2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una ajuda i a una assistència especials. Tot infant nascut en el matrimoni o fora d’ell, frueix d’igual protecció social.

Article 26

1. Tota persona té dret a l’educació. L’educació serà gratuïta, si més no, en el grau elemental i fonamental. L’ensenyament elemental és obligatori. Cal que l’ensenyament tècnic i professional sigui generalitzat, i que s’obri a tothom l’accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots amb atenció al mèrit de cadascú.
2. L’educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i al reforçament del respecte dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals. Ha d’afavorir la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups socials o religiosos, i la difusió de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d’educació de llurs fills.

Article 27

1. Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a fruir de les arts i a participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin.
2. Qualsevol persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries i artístiques de què sigui autor.
   

Article 28

Tota persona té dret que regni en el medi social i internacional un ordre que permeti d’assolir amb plena eficàcia els drets i les llibertats enunciats en aquesta declaració.

Article 29

1. Tota persona té dret a uns deures envers la comunitat en la qual, només, li és possible el lliure i ple desplegament de la personalitat.
2. En l’exercici dels drets i en el gaudi de les llibertats ningú no està sotmès sinó a les limitacions establertes en la llei, exclusivament en l’ordre a assegurar el reconeixement i el respecte dels drets i de les llibertats alienes, i a fi de satisfer les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests deures i aquestes llibertats mai no podran ésser exercits contra els fins i els principis de les Nacions Unides.

Article 30

Cap disposició d’aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s’hi enuncien.