El sufragi universal consisteix en el dret a votar de tota la població adulta d’un Estat, independentment de la seva raça, sexe, creences o condició social, i el sufragi femení fa referència al dret de vot exercit per les dones, i també al dret a ser votades.

Aquest dret de les dones que sembla tan elemental, no fa ni 100 anys que es pot exercir en els països més avançats, i en alguns encara no es pot exercir avui en dia, com ara Aràbia Saudita, Brunei i els Emirats Àrabs Units.

L’assoliment del sufragi universal s’ha donat a partir de l’evolució de la democràcia. Després de la Revolució Francesa, el poder polític va començar a estar a les mans de cambres de representants, per la qual cosa era necessari regular el seu sistema d’elecció. Així, es va començar amb el sufragi censatari, en el qual votaven només els homes amb determinats requisits d’instrucció, renda i classe social; es va passar més tard pel sufragi masculí (segona meitat del segle XIX), en el qual podien votar tots els homes que sabessin llegir i escriure; fins a arribar al sufragi femení (principis del segle XX) i al sufragi universal (segona meitat del segle XX) amb la inclusió dels analfabets i gent de totes les races.

L’obtenció del sufragi femení no ha estat fàcil en cap país i sempre ha necessitat la lluita dura i llarga d’unes quantes dones molt valentes. La configuració del moviment sufragista com a tal va començar a mitjans del segle XIX a països com els Estats Units i la Gran Bretanya, i normalment no demanaven sols permís per a votar sinó també la possibilitat de tenir béns propis, d’accedir a estudis superiors o d’obtenir la custòdia dels fills en cas de divorci, ja que en aquella època es concedia automàticament al pare.

Als Estats Units tot va començar de la mà dels moviments anti-esclavistes, en els quals van militar moltes dones, però que, quan van veure que eren marginades pels seus mateixos companys de lluita, van decidir que elles també havien de lluitar pel seu propi alliberament. Un moment important va ser la Convenció i posterior Declaració de Sèneca Falls, l’any 1848.

El 12869, el Territori de Wyoming es va convertir en el primer estat dels EE. UU. on es va instaurar el sufragi femení (sense diferències de gènere) encara que no el sufragi universal (no podien votar homes ni dones de pell negra). Tot i així, 50 anys després encara no era un dret del qual poguessin gaudir gaires dones nord-americanes, tot i la lluita persistent que mantenien els moviments anomenats “sufragistes”.

El 10 de gener de 1917, les sufragistes van decidir concentrar-se diàriament enfront de la Casa Blanca. Les seves protestes no van tenir cap repercussió durant els primers mesos, però el 20 de juny de 1917 va esclatar l’escàndol. Durant la visita d’una delegació russa a la Casa Blanca, les sufragistes van exhibir una pancarta que deia: “Nosaltres, les dones dels EE. UU., podem afirmar que els EE. UU. no és una democràcia. Als 20 milions de dones que vivim aquí se’ns nega el dret al vot”. Més de 200 activistes van ser detingudes.

Aquella protesta va fer el moviment visible a escala nacional. El govern dels EE. UU. s’havia embarcat en la 1ª Guerra Mundial i exigia a les dones unir-se a l’esforç de guerra. “Llavors per què no podem votar?”, van respondre les sufragistes.

El president Wilson, que fins llavors s’havia oposat al sufragi femení, va canviar la seva postura el 1918. L’any següent el Congrés va aprovar l’Esmena 19 a la Constitució, que prohibeix la discriminació de vot per raó de sexe. Aquest va ser un dels molts actes reivindicatius dels drets de les dones que va fer història.

A Anglaterra, la líder del moviment sufragista fou Emmeline Pankhurst, que va fundar la Lliga en Favor del Dret de Vot de la Dona el 1892. Després de la mort del seu marit, va radicalitzar el seu missatge i, amb les seves seguidores (entre les quals hi havia la germana i les filles), liderava protestes que consistien a trencar vidres d’aparadors i agredir policies, cosa que la va dur a la presó força vegades. Dones de diferents classes van sumar-se als crits de les Pankhurst i, tot i que negativament, el sufragisme es va fer força popular arreu del Regne Unit. A partir de l’any 1918 van poder votar les dones majors de 30 anys.

El primer Estat a oferir el sufragi femení (i també permetre a les dones presentar-se a eleccions per al parlament) va ser Austràlia del Sud el 1902 (segons uns altres el 1894).

El primer país europeu que va aprovar el sufragi femení va ser Finlàndia l’any 1907, que formava part de l’imperi rus. A Suïssa, per exemple, no es va aprovar fins al 1971.

A Espanya, l’any 1918 es va fundar l’ANME (Asociación Nacional de Mujeres Españolas), que va ser l’organització feminista més important de l’època. De 1920 a 1931 es va donar el període de més activitat per aconseguir el vot. Va destacar Carmen de Burgos, que amb la “Cruzada de Mujeres Españolas” va convocar la primera manifestació feminista de l’estat l’any 1921, durant la qual es va repartir un manifest a favor del vot.

Durant la dictadura del general Primo de Rivera es va donar el dret de vot a les dones a l’Estatut Municipal de 1924. Aquest dret, molt restringit, doncs només podien votar les dones majors de 23 anys emancipades que no fossin casades ni prostitutes (és a dir, una molt petita minoria) no es va poder exercir mai per l’absència d’eleccions.

Va ser al començar la II República (1931) que es va promoure la inclusió del vot femení a la Constitució defensat a les Corts per les diputades Clara Campoamor i Victòria Kent, encara que aquesta segona a l’últim moment va votar-hi en contra, sotmetent-se a la disciplina de partit.

Clara Campoamor va defensar, a costa de la seva pròpia posició en el Partit Radical en què militava, el vot de les dones i es va enfrontar a les habituals campanyes que argumentaven la “insuficiència en voluntat i intel·ligència del sexe femení”.

Finalment, el 19 de novembre de 1933 les dones exercien per primer cop a Espanya el dret a votar en unes eleccions nacionals. (Abans, el 16 d’abril de 1933, ja van votar per primer cop les dones de Canet de Mar fent ús del dret al vot aprovat a la Constitució de 1931, en un referèndum sobre la construcció del mercat municipal).

Amb la victòria del dictador Francisco Franco en la Guerra Civil, les dones no van poder tornar a votar fins al 1977 en què s’inicià la transició cap a la democràcia.

A Catalunya, ja l’any 1917 dones com Carme Karr i Àngela Cardona van defensar el sufragi femení des de la revista Feminal. Carme Karr, fundadora de la revista, va ser també la iniciadora a Barcelona de l’ANME i va ser una de les poques dones a l’estat espanyol que es va reconèixer en les sufragistes britàniques i americanes, que es titllaven aquí de poc femenines i massa radicals.

Hem d’agrair que des de fa més de 100 anys uns grups de dones, i uns quants homes, en diferents llocs del món hagin lluitat pel que ara ens sembla una cosa tan evident i de mínima justícia: que les dones tinguin els mateixos drets polítics que els homes i, en concret, el dret al vot… i m’hauria agradat ser-hi.