MORIR PER XARAMPIÓ EN ELS TEMPS DEL CORONAVIRUS

Iñaki Alegría*   21-5-2020    https://elpais.com/elpais/planeta_futuro.html

L’autor viu una epidèmia a Etiòpia que s’acarnissa amb els nens més vulnerables davant un silenci internacional que li fa més por que la mateixa malaltia.

Una més. No hi ha dubte. La veig entrar per la porta sostinguda per la seva mare, amb els ulls tancats coberts per una secreció groguenca i una tos que fuig de la seva boca. M’acosto, amb el seu permís aixeco amb delicadesa la samarreta buscant un exantema pel seu tronc, acosto la meva mà a la seva pell per a poder palpar-ho i poder sentir com crema el seu cos.

Febre, conjuntivitis, tos i exantema (erupció cutània). No necessitem res més per a confirmar que es tracta d’un cas més de xarampió. Ella és la Frehiwot. És la dotzena nena que apareix amb els mateixos símptomes des que hem començat el dia, i només són les onze del matí. Ahir més de vint nens amb aquests símptomes. Xifres que es mantenen així des de les últimes setmanes.

L’Hospital Rural de Gambo en el qual ens trobem, situat al sud del país, a la regió de l’Oromía, es troba col·lapsat i desbordat. Ha augmentat més del doble l’atenció en urgències, i els nens ingressats més del triple, la qual cosa ens obliga a ingressar a dos nens per llit i en alguns casos fins i tot a triplicar-los i improvisar lliteres en els passadissos, per dir-ho d’alguna manera. La nostra capacitat d’ingrés és de 45 nens i estem tenint més de 120 nens ingressats.

No obstant això, enmig de la foscor hi ha una llum que brilla, i és la del compromís del personal sanitari amb el qual aprenc cada dia i al que admiro, transmetent calma, serenitat i sensació de control. Vull aprofitar aquestes línies per a dedicar-los el meu aplaudiment i sincer reconeixement a la gran labor que estan realitzant. Són els herois invisibles i infravalorats d’aquesta epidèmia silenciada.

Hem reorganitzat l’hospital per a adaptar-nos a aquest augment de casos de xarampió. En un pavelló les nenes i nens amb complicacions respiratòries, la gran majoria pneumònia, al costat del subministrament de cilindres d’oxigen que necessiten. I en un altre els casos més greus que requereixen vigilància intensiva de personal mèdic i infermeria. Com el de la Meseret.

La Meseret es troba postrada al llit, connectada a través d’un tub a un cilindre d’oxigen que li subministra el gas de la vida a través d’unes cànules pels orificis nasals. La petita inspira profundament mobilitzant tots els músculs del seu cos com si cada respiració fos l’última. Cada inspiració profunda és una batalla guanyada, un alè d’aire que es converteix en energia per a la següent inspiració. La batalla no s’atura. La mort aguaita robant l’aire, tancant les vies respiratòries.

La jove Meseret va ingressar fa quatre dies amb un xarampió greu complicat amb afectació respiratòria. Lluita contra la mort en cada respiració trobant-se cada vegada més extenuada en un partit sense descans ni temps mort. En cada respiració se li dibuixen les costelles clavant-se en el pit, signe de l’esforç al límit dels músculs per a obrir tot el possible la caixa toràcica i poder expandir al màxim els pulmons esprement cada glopada d’aire. Esprem els seus pulmons tatuant el vorell de cada costella en la seva negra pell. Un, dos, un, dos, un, dos… Els músculs intercostals, subcostals s’estan extenuant. Amb totes les seves forces estén el coll cap a l’infinit, intentant inhalar la quantitat més gran d’oxigen possible, esprement l’horitzó. Però de poc serveix.

L’aire preuat, l’aire que dóna vida, l’or en forma gasosa, l’oxigen; és un recurs escàs als hospitals rurals com Gambo. M’agradaria poder oferir a la Meseret tot el suport respiratori que necessita. Però tenim pocs cilindres d’oxigen i no disposem de cap respirador.

Ara mateix hi ha disset nens que requereixen oxigenoteràpia però no disposem de disset cilindres, situació que ens obliga a optimitzar els recursos. Davant aquesta situació, no ens queda més remei que calcular tots els que necessiten oxigen i prioritzar entre els que estan més greus i tenen possibilitat de supervivència. Una d’elles és la Biftu, que continua lluitant per aconseguir aire esprement els seus músculs i pulmons en cada respiració.

És una situació molt dramàtica, és una emergència humanitària de la qual ningú parla.
Hem de prioritzar als nens i adults que més ho necessiten. Quan milloren els ho retirem per a benefici dels que han empitjorat. Estem sofrint una epidèmia silenciosa, que no apareix en els mitjans de comunicació.

I vull convidar-vos a parar. A aixecar la mirada de les nostres quatre parets i alçar la mirada més enllà del nostre melic. Perquè mentrestant, la vida segueix, comença i acaba en altres llocs, com a Etiòpia, on nenes com la Meseret o la Biftu lluiten per respirar, per culpa d’un virus anomenat xarampió que es podria haver evitat amb una vacuna, i tractat de manera òptima si es disposessin de suficients recursos sanitaris i oxigen.

No estem davant una malaltia desconeguda que no sabem evitar, ni amb una elevada mortalitat entre persones grans. Ens trobem davant una malaltia ben coneguda, que afecta principalment nenes i nens, i per a la qual existeix una prevenció en forma de vacuna molt eficaç. Estem davant l’epidèmia silenciada de xarampió.

Desnutrició, pneumònia, deshidratació, xarampió, tuberculosi, malària, VIH… continuen sent els assassins de les nenes i nens menors de 5 anys en les zones rurals d’Etiòpia i de molts altres països del continent oblidat i silenciat.

Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, la pneumònia infantil és avui dia el major assassí infecciós de nens, cobrant-se 800.000 vides a l’any, la qual cosa equival a una vida cada 39 segons.
Etiòpia es troba dins de la llista dels cinc països del món amb una mortalitat per pneumònia més elevada en menors de 5 anys. Tampoc oblidem l’esgarrifosa xifra d’Unicef que ens diu que cada 5 segons mor un nen per desnutrició en el món.

D’altra banda, la pandèmia comença a aguaitar Etiòpia on els casos confirmats comencen a augmentar i s’estan desenvolupant mesures de contenció per a evitar una tragèdia en un país on més de dos terços de la població no té accés a aigua potable. Però aquesta és una altra història que serà contada en una altra ocasió…

*Iñaki Alegría Coll és un pediatre barceloní que treballa a l’Hospital General Rural de Gambo, Oromía, Etiòpia. https://cooperacioambalegria.co/  

 

Meseret

 

Iñaki Alegría

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.