HEM DE PARLAR DE LA TEVA MALALTIA

Ferran Ramón-Cortés – El País Setmanal 25-03-2018

Al Carlos li van diagnosticar un càncer de pulmó. La trista notícia va ser un xoc per a tota la família. En una de les sessions de quimioteràpia, va voler parlar amb el seu germà: “Saps? No em fa por la mort. El que m’angoixa és tot el que em vaig perdre dels meus fills”. El seu germà es va donar pressa a respondre-li: “No diguis aquestes coses. Tot això no tens ni que pensar-ho”. Llavors va canviar hàbilment de conversa. Aquest és el típic diàleg que no ajuda en absolut al malalt. La resposta del seu germà obeïa més a la seva angoixa que a la del Carlos.

El fet preocupant és que quan la malaltia crida a la porta de casa, aquesta és la reacció que solem tenir. Quan algú estimat passa per una situació així, el primer que sentim és por, i generalment una gran impotència. Ens agradaria ajudar-lo, poder guarir-lo. Sofrim i és natural que ho fem. El problema és que el nostre dolor moltes vegades ens porta a fer coses que van en contra d’allò que l’afectat necessita. Si vol parlar, parlem. Si vol distreure’s, distraguem-nos junts. Hem de fer tot el possible per estar al servei de la seva angoixa, no a mercè de la nostra.

En aquest context, relativitzar les coses, evitar converses o canviar de tema (“no pensis en això ara”) són manifestacions que no ajuden. Pot donar-se el cas en què el dolor sigui tan insuportable que fins i tot ens distanciem sense adonar-nos-en. Però hem d’acompanyar-lo incondicionalment. És vital que no noti els nostres temors perquè reforçaran els seus.

Què fer si ens pregunta per l’evolució de la seva malaltia? És clar que solament un metge pot respondre aquesta qüestió. Però moltes vegades el malalt insisteix a saber la nostra opinió. Potser perquè darrere d’un “tu com em veus?”, el que busca és un missatge d’esperança. Cal tenir molta cura i pensar dues vegades el que es vol dir. La resposta no sempre ha de ser explícita i directa. El fet que el malalt pregunti no significa que puguem i hàgim de respondre-li amb tota la transparència del món, i menys si realment no estem capacitats per a això. Si tenim informació sobre el seu estat de salut, és fonamental no decidir per ells el que “els convé saber”, i no donar respostes que ens vegem incapaços d’articular des de la serenitat i l’amor. Moltes vegades nosaltres no tindrem l’explicació correcta. El millor serà ajudar-los a trobar qui realment pugui fer-ho, sense assumir directament tota la responsabilitat.

Moments màgics. La malaltia obre temps d’incertesa i sofriment, però també genera instants molt valuosos de compenetració i intimitat entre les persones. Si es presenta l’ocasió, recollim el guant i evitem fugir. Ens brinden l’oportunitat de parlar de coses molt valuoses que cal gestionar amb tacte i molt d’afecte. Hem de tenir valor per afrontar aquests moments, ja que són la millor ajuda que podem donar. Aquestes escenes creen ponts de confiança indestructibles si la malaltia se supera, i propicien, en qualsevol cas, una gran dosi de serenitat.

No perdre l’esperança. Moltes persones senten que en parlar obertament del càncer es corre el risc que qui ho sofreix perdi l’esperança. Però les seves forces flaquejaran quan ens vegin a nosaltres sense elles. En aquestes circumstàncies, el malalt té una gran sensibilitat per captar els nostres gestos, el to de veu, i fer-se una idea molt precisa del que ens passa pel cap. Si no som capaços de veure la llum, hem de treballar-ho. Solament després podrem abordar el diàleg.

En aquests sots del camí, tots —tant els que pateixen en les seves carns la tragèdia com els que veuen com la seva vida canvia radicalment perquè perilla la d’un ser estimat— necessitem molt d’amor. Totes les paraules que surtin d’aquí seran, sens dubte, encertades.

Aproximar-nos amb delicadesa al que sofreix. La malaltia greu d’un ser estimat provoca una situació de màxima angoixa. Un dolor que condiciona la manera en què ens comuniquem. Aquestes són tres pautes per ajudar de debò a la persona malalta a través del llenguatge:

— Escoltar. La millor ajuda que podem donar és oferir les nostres oïdes i la total disposició. Això significa crear un espai en el qual la persona malalta pugui expressar el que necessiti. Hem d’escoltar sense jutjar, sense defugir les converses complexes i sense interrompre. Així, l’altra part podrà ordenar les seves idees i compartir les seves pors.

— Comprendre. Resulta essencial no donar un sol pas sense haver entès bé el que el nostre interlocutor requereix a cada moment. No ens avancem i actuem segons el que nosaltres necessitaríem si estiguéssim en el seu lloc.

— Facilitar. Hem de proporcionar al convalescent allò que ens demana, sempre que siguem capaços d’assumir-ho. És molt important que també ens cuidem nosaltres i no ens ocupem de tasques que sobrepassin la nostra capacitat. Si ens sentim desbordats, és millor demanar ajuda. En aquest tràngol no afavoreix gens sentir també solitud.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.