NELSON MANDELA

De Sud-àfrica, en els darrers anys n’hem sentit a parlat sobretot perquè és el país on la selecció espanyola de futbol va guanyar la seva primera i única copa mundial a l’estiu del 2010.Però, els que ja tenim uns quants anys, fins a principis dels 90 en vam sentir a parlar molt perquè en aquest país existia l’apartheid (la “separació”). L’apartheid fou una política oficial de discriminació i segregació racial del govern sud-africà des de l’any 1948 (en el qual el Partit Nacional va guanyar les eleccions generals) fins al 1991, en què fou oficialment abolit.

L’ apartheid, que afectava els negres, mestissos i indis, es recolzava en unes lleis que exigien la separació d’aquests en relació als blancs en els locals públics, parcs, platges, hospitals, escoles, barris, etc. Com és de suposar, als “no blancs” se’ls oferia els pitjors d’aquests àmbits. També se’ls prohibien les relacions i matrimonis entre races, se’ls controlava constantment la mobilitat i se’ls desposseí de la ciutadania nacional. Per aconseguir-ho, a partir de la seva implantació es produí el trasllat forçós dels “no blancs” cap a uns territoris específics per a ells.

Com era d’esperar, l’apartheid comptà amb una resistència interna considerable. El govern respongué a les protestes i aixecaments il·legalitzant l’oposició, promovent una forta repressió i empresonant els més significatius líders antiapartheid, com el Nelson Mandela (**).

En l’àmbit internacional, l’apartheid en els darrers anys fou molt criticat, declarant molts boicots econòmics, esportius i militars a Sud-àfrica. També l’ONU condemnà l’apartheid per ser un crim contra la humanitat. Tot i així, el primer ministre sud-africà dels anys seixanta, H. Verwoerd, deia que “Sud-àfrica era el símbol de la lluita contra el comunisme i un bastió per al cristianisme a l’Àfrica i al món occidental”.

Com ja s’ha dit abans, les protestes massives de la població “no blanca”, van ser durament reprimides per les autoritats, com, per exemple, les de Sharpeville i Soweto(*). També ho van ser les organitzacions opositores, la més important de les quals va ser el Congrés Nacional Africà. Aquest va néixer el 1912, inspirant-se inicialment en els mètodes pacífics de Mahatma Gandhi. Uns mètodes de lluita, però, que van evolucionar amb l’enduriment de l’apartheid i que van portar el CNA i els seus socis del Partit Comunista a crear una branca armada l’any 1961. I així continuà durant molts anys.

A causa d’un context de crisi econòmica i l’aïllament polític del règim racista, el 17 de juny de 1991 s’abolia oficialment l’apartheid a Sud-àfrica (els blancs sud-africans renunciaven al poder polític a canvi de mantenir el poder econòmic). L’últim president de l’apartheid, Frederik Klerk, anuncià l’any 1990 l’alliberament de Nelson Mandela i la legalització del seu partit, l’ACN. En les eleccions generals del 1994, l’ACN guanyà les eleccions i Nelson Mandela esdevingué president del país.

El 1995 es va posar en marxa la Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Sud-àfrica, presidida per l’arquebisbe anglicà de Ciutat del Cap, Desmond Tutu (Premi Nobel de la Pau del 1984 per la seva constant lluita contra l’apartheid). La voluntat de reconciliació nacional es concretava en la concessió de l’amnistia per als autors de delictes polítics de violació dels drets humans a canvi de la veritat sobre els fets, explicada públicament i íntegrament. A més, les víctimes havien de ser rehabilitades i reparades. La idea de la comissió era tan senzilla com poderosa: la veritat cura.

Vint-i-cinc anys després del desmantellament de l’apartheid, la Sud-àfrica actual manté una dura lluita contra la sida i les elevades taxes d’atur i delinqüència, problemes que la nació hauria de superar fent seves les paraules que acompanyaren Nelson Mandela en els moments més difícils: “Sóc l’amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima”.

(*) El 16 de juny de 1976, molts estudiants negres es reuniren per protestar contra l’obligació que els hi van fer de seguir el seu ensenyament en afrikaans, la llengua de la principal comunitat blanca del país i identificada amb l’apartheid. Aquests joves es varen reunir al voltant d’unes pancartes. Tenien per objectiu protestar i expressar les seves opinions pacíficament, convençuts que s’havia d’evitar tot afrontament amb la policia. Però la policia havia rebut la consigna del ministre de l’Interior, Jimmy Kruger, de “restablir l’ordre a qualsevol preu i d’usar tots els mitjans a aquest efecte”.
Després de les advertències que demanaven a la multitud que es dispersés, la policia va obrir el foc sense distinció sobre la multitud desarmada. El balanç oficialment va ser de 23 morts i 220 ferits, però el balanç real degué ser de més de 500 morts. Un dels primers en morir, Hector Pietersen, un jove noi de 12 anys, es va convertir en el símbol de la repressió cega del règim. La foto en la qual se’l veu portat pel seu germà va fer la volta al món.

(**) Nelson Rolihlahla Mandela va néixer el 18 de juliol de 1918 i morí el 5 de desembre de 2013, a l’edat de 95 anys. Va ser un dels líders emblemàtics de la lluita contra el sistema polític de l’apartheid i va arribar a ser el primer president de la República de Sud-àfrica (1994-1999) escollit per sufragi universal a les primeres eleccions nacionals no racials de la història del país.

Mandela es va afiliar al Congrés Nacional Africà el 1944, per tal de lluitar contra el domini polític de la minoria blanca i la segregació racial que impulsava. Es va fer advocat i participà en la lluita no violenta contra les lleis de l’apartheid, que varen ser establertes pel govern del Partit Nacional afrikaner el 1948.

L’ANC va ser prohibit el 1960 sense que la lluita pacífica donés resultats tangibles, raó per la qual Mandela fundà i dirigí la branca militar de l’ANC, Umkhonto We Sizwe, el 1961, que dugué a terme una campanya de sabotatges contra objectius militars.
Fou detingut l’any 1964 i condemnat a cadena perpètua i a treballs forçats. Al febrer del 1985, el president Botha li va oferir l’alliberació condicional a canvi de renunciar a la lluita armada, però ell renuncià l’oferta tot dient: “Quina llibertat se m’ofereix si segueix prohibida l’organització de la gent? Només els homes lliures poden negociar”.

Sortí de la presó el febrer del 1990, després de 26 anys. Tot i així, durant aquests anys esdevingué una celebritat, beneficiant-se d’un fort suport internacional, i fou convertit en un símbol de la lluita per la igualtat racial, especialment després de la massacre de Soweto. El 1994 fou escollit president de Sud-àfrica. Un cop va tenir el poder, Mandela va passar a la història per ser l’home que va fer possible un canvi social i aconseguir la llibertat humana i la igualtat de tracte i d’oportunitats.

Un altre fet insòlit de Mandela va ser la unió del país a través del Rugby. Mandela va utilitzar un esport com el Rugby per convertir-se en no només un president pels negres sinó també, un president pels blancs. També va promoure moltes accions solidàries i va ser ambaixador de bona voluntat de l’ONU per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), vocal de SOS Children’s Village (l’organització més gran d’ajuda a nens orfes) i impulsor de la campanya “46664” contra la sida.

Nelson Mandela és una de les figures contemporànies més representades del món. A Sud-àfrica, tothom li té un respecte profund i se’l considera “el pare de la nació”. Nelson Mandela va rebre més de 250 premis i reconeixements internacionals, entre ells el Premi Nobel de la Pau de l’any 1993.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.