L’ESCLAVITUD

L’esclavitud és un sistema social que consisteix en que unes persones (els amos) fan treballar per la força a altres persones (els esclaus) sota unes condicions molt precàries (habitualment sense més paga que el menjar, la roba i l’aixopluc imprescindibles per a la seva supervivència).

En aquest sistema, les persones esclaves són tractades pels seus amos com a mercaderies en propietat, sent venudes, comprades i obligades a treballar o realitzar altres tasques. Per tant, els esclaus són privats de la seva llibertat i altres drets humans.

L’esclavitud és una de les relacions més perverses que les persones han mantingut des de l’antiguitat, especialment en aquells casos en els quals el tracte de l’amo cap al seu esclau es caracteritza per la violència i la vexació. És un dels màxims exponents de maldat i menyspreu pels drets humans.

Al llarg de la Història, l’esclavitud ha estat institucionalitzada i reconeguda. Va existir en totes les societats antigues: Mesopotàmia, Índia, Xina, Grècia, Roma, civilitzacions precolombines, etc. Els esclaus s’obtenien dels presoners de guerra, delinqüents, persones d’una altra raça o religió, o persones que eren venudes pels seus familiars a canvi del perdó d’un deute.

A Europa, a partir de l’any 1100, la servitud del sistema feudal va anar a poc a poc suplantant l’esclavitud, que a principis del segle XVI fou totalment reemplaçada pel treball més o menys retribuït.

Per contra, durant el període de colonització d’Àfrica i Amèrica per part dels imperis europeus, l’esclavitud en aquests continents estava molt estesa, aplicant-se als nadius d’aquests territoris. A més, existia un sistema comercial en el qual es “caçaven” persones joves a Àfrica per enviar-les a Amèrica, on realitzaven treballs forçats, sent tractats gairebé sempre com a pures mercaderies. Entre 1500 i 1850 es calcula que més de dotze milions d’africans esclavitzats van ser transportats a Amèrica i que quatre milions més van morir pel camí.

Les tres grans religions monoteistes, Judaisme, Cristianisme i Islam, van tolerar i de vegades van afavorir l’esclavitud, tendint a protegir els seus fidels contra aquesta, però acceptant l’esclavitud dels adeptes a altres religions.

L’esclavitud “clàssica” va perdurar fins ben entrat el segle XIX i principis del XX en algunes regions del planeta.

En l’actualitat tots els països prohibeixen l’esclavitud, però s’estima que existeixen encara al món entre 20 i 30 milions d’esclaus “moderns”. L’esclavitud actual es presenta de moltes maneres: matrimonis forçats, nens soldats, esclavitud per deute, algunes formes de prostitució, etc., sobretot en països d’Àfrica i Àsia en què la pobresa i la desídia abunden.

L’esclavitud ha evolucionat a pràctiques com el comerç de dones i nens, els quals són agafats per personatges sense escrúpols per explotar-los sexualment i laboralment. Òbviament, els nens i les dones amb menys recursos són la població més propensa a caure en aquestes circumstàncies.

Malgrat les conquestes socials de les minories i els avenços que s’han aconseguit en tots els sentits en l’actualitat, hi ha moltíssimes parts del món que encara segueixen emprant l’esclavitud igual que en els temps més remots, gairebé com si l’ésser humà no hagués evolucionat en matèria social. Increïble però real…

Kofi Annan, secretari general de les Nacions Unides entre 1997 i 2006 i guardonat amb el Premi Nobel de la Pau de 2001 va dir: “On existeix l’esclavitud, és negada la dignitat humana, i avergonyeix a tots els que diuen ser misericordiosos o compromesos amb els febles i vulnerables del món. Els drets humans no són altra cosa sinó la insistència en l’eradicació de l’esclavitud i de la coerció en tots els aspectes de la vida. Però encara així, en el llindar del nou mil·lenni, seguim trobant formes velles, i lamentablement, noves d’esclavitud. Milers de persones de tot el món viuen i moren com a esclaves d’una forma o altra.”

L’esclavitud s’eradica sobretot amb educació; en tots els fòrums mundials s’arriba a la mateixa conclusió, com si fos un gran descobriment. Amb educació cada ésser humà es valora en la seva essència, fa respectar els seus drets i s’adona que és tan important com el que el pretén dominar o esclavitzar.

També ha d’haver-hi un major i més efectiu control per part de les autoritats supranacionals sobre aquelles zones i activitats amb major risc d’explotació d’éssers humans.

A més, totes les persones que estem d’acord amb que tot tipus d’esclavitud és menyspreable i que ens agradaria contribuir a la seva eradicació, com a mínim hauríem de recolzar, d’una manera efectiva, a entitats com Amnistia Internacional, Human Rights Watch, Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans de l’ONU (ACNUDH)… així com a aquelles ONGs més petites que, residint en el nostre entorn, treballen amb el mateix objectiu.

Els casos d’esclavitud explicats en la història de la humanitat són moltíssims i sempre estan impregnats de relats molt cruents i violents, amb l’absolut maltractament, abús i denigració dels individus que la sofreixen. Molts amos creien que solament per mitjà de la submissió i la força aconseguirien el favor de l’esclau i la seva absoluta lleialtat.

A continuació es reprodueixen uns quants relats relacionats amb l’esclavitud.

 

 

LA SITUACIÓ DELS ESCLAUS EN L’ANTIGA ROMA

L’esclavitud en l’Antiga Roma constituïa una de les característiques de la societat romana. Al llarg de tota la història de l’Imperi Romà i el seu domini sobre el Mediterrani, Europa, Àfrica i Àsia, la societat romana va ser essencialment esclavista, i tant la seva economia com la seva estructura social es basaven en un sistema de classes on l’esclau constituïa el graó més baix de la societat. La majoria dels esclaus en l’Antiga Roma s’adquirien per mitjà de les guerres: els exèrcits romans portaven els presoners de tornada com a part de la recompensa de la guerra.

Davant del temple de Pietas hi havia la columna lactaria, on eren dipositats i exposats els nadons abandonats, és a dir, els que el “pater familias” es negava a reconèixer, perquè algú els adoptés. Això gairebé mai passava, sinó que els recollien persones que els convertien en esclaus si eren homes, i en prostitutes si eren dones. Els nens inútils, deformis o febles eren eliminats. El nen adoptat prenia el cognom del nou pare. Quan una esclava tenia un fill, era responsabilitat del seu amo acceptar-lo a la família. Que el matés si no era acceptat no estava mal vist, encara que més tard va arribar a tenir algun tipus de reprovació moral.

Condició d’esclaus, dret i manumissió.

Dins de l’imperi, els esclaus eren venuts en subhasta pública o, de vegades, mitjançant venda privada per aquells esclaus més valuosos. La tracta d’esclaus va ser supervisada pels funcionaris fiscals romans anomenats Qüestors. De vegades els esclaus estaven exposats en suports rotatius, per ser millor observats, i al costat de cada esclau hi havia algun tipus de placa que descrivia el seu origen, salut, caràcter, intel·ligència, educació, i qualsevol altra informació útil per als compradors.

Per poder apreciar millor les seves qualitats i defectes sempre eren exposats nus. Els preus variaven amb l’edat i la qualitat, així els nens esclaus eren més barats que els adults, i entre aquests últims els més valuosos aconseguien preus equivalents a milers de dòlars d’avui dia. Com a garantia, el concessionari estava obligat a reemplaçar amb un esclau nou dins dels sis mesos després de la compra, si l’esclau tenia defectes ocults que no es van manifestar en la venda. Els esclaus posats a la venda sense període de garantia estaven obligats a portar una gorra en la subhasta, i eren més barats.

La vida com a esclau depenia en gran mesura del tipus de treball que se li assignava, havent-n’hi una gran varietat. Per als esclaus, l’assignació de les mines era sovint una sentència de mort lenta. Als esclaus agrícoles generalment els anava millor, mentre que els esclaus domèstics de les famílies riques de Roma (família urbana) probablement gaudien del més alt nivell de vida dels esclaus romans, al costat dels esclaus de propietat pública (servus publicus) que no estaven subjectes als capricis d’un sol amo. Malgrat que el seu allotjament i menjar eren d’una qualitat notòriament inferior a la dels membres lliures de la família, podria ser comparable a la de molts romans lliures, però pobres.

Es podien trobar esclaus domèstics treballant com a perruquers, majordoms, cuiners, empleades domèstiques, infermers, mestres, secretaris i costureres. Esclaus amb més educació i intel·ligència podien treballar en professions tals com la comptabilitat, l’educació i la medicina. Els esclaus de ciutat solien tenir família i una gran autonomia. Podien aconseguir la llibertat o manumissió de diferents formes:

  1. Bastant irònicament, amb la seva pròpia mort, quan l’alliberaven perquè tingués un enterrament de persona lliure.
  2. Amb la mort del seu amo, en el testament del qual solien alliberar els seus esclaus com a mostra de generositat. Quan eren alliberats d’aquesta manera, se’ls deixava alguna propietat o diners.
  3. Comprant la seva llibertat, ja que després d’haver passat anys d’intermediari del seu amo en els negocis, podien guanyar un peculi.
  4. Per declaració davant un magistrat. Amo i esclau defensaven la seva llibertat davant un magistrat. Si era acceptada, se li posava un bastó al cap com a senyal de la seva llibertat. Molts emancipats romanien a les seves cases fent les mateixes labors, encara que amb major dignitat.

s esclaus eren propietat absoluta del seu amo. Mancaven de personalitat jurídica, de béns, i fins i tot de família pròpia. L’esclau romà no tenia dret al matrimoni, al parentiu -no podia exercir la paternitat ni la maternitat- ni a la propietat. Els fills eren venuts i separats de les seves mares. No obstant això, mitjançant la potesta, podia adquirir, per al seu amo, tota classe de propietats i fins i tot sol·licitar un crèdit, encara que no estava facultat per obligar-lo a assumir deutes en el seu nom.

Els esclaus ajudaven l’amo a posar-se la toga, ja que era una labor de gran complicació. Eren els encarregats de rebre els convidats, recollir-los la toga i les sabates i oferir-los un bany calent o una rentada de peus. Els més macos i amb millors maneres servien el menjar vestits de colors vius, que contrastaven amb les seves cabelleres, amb les quals de vegades els seus amos s’assecaven. Els més agraciats servien el vi i tallaven els menjars mentre que els que netejaven els plats i recollien les taules anaven pitjor vestits. A cada convidat se li adjudicava un esclau “servus ad pedes” que romania als seus peus. Els que naixien com a esclaus i eren educats, formaven una classe privilegiada entre la servitud. Malgrat tot, no se’ls permetia entrar a representacions teatrals. Als esclaus se’ls podia posar un collaret amb una placa en la qual es llegiria “tenemene fucia et revo cameadomnum et viventium in aracallisti”, traduït com “detingueu-me si m’escapo i retorneu-me al meu amo”.

El preu d’un esclau ens arriba a través de Cató, i sabem que era de mitjana d’uns mil cinc-cents denaris, preu que va pujar al llarg del segle II aC fins a aconseguir els vint-i-quatre mil sestercis. Alguns esclaus tenien la consideració de persones lliures, bé per la humanitat dels seus amos o pel treball intel·lectual que desenvolupaven. Això va passar amb els esclaus procedents de l’Antiga Grècia, que en certa manera l’amo considerava de major educació que la seva. Aquests eren els que servien com a secretaris, administradors o educadors.

Al segle III es van reduir les masses d’esclaus i aquests van començar a valorar-se gairebé com a persones lliures. L’emperador Dioclecià era fill d’un esclau que havia comprat la seva llibertat. Els lliberts van ser a partir del segle VI, segons l’emperador Justinià I, ciutadans sense cap distinció procedents de l’esclavitud. Si no conservaven els llaços de fidelitat a les seves cases eren anomenats lliberts ingrats. Exercien majoritàriament la labor de comerciants o artesans, i en menor mesura de mestres romans (ludi magister), gramàtics (encarregats de l’ensenyament secundari), banquers o metges, que no tenien remuneració.

L’economia romana, com la seva societat, depenia del treball d’esclaus, que eren fonamentals en els latifundis, mines i indústries. Aquesta economia va augmentar a partir del segle II gràcies a les victòries de Juli Cèsar, que va posar en subhasta a aproximadament un milió d’esclaus durant la Guerra de les Gàl·lies (58-51 a C). A  Delos, van arribar a subhastar-se fins a deu mil esclaus en un sol dia.

eltrabajonoshacelibres.blogspot.com

 

 

NOSALTRES, ESCLAUS DE SURINAM

“Una vegada el vaixell negrer havia arribat a Surinam i, durant uns quants dies, l’alimentació havia tornat a ser acceptablement bona, els infeliços esclaus eren banyats i a continuació empastifats amb llard i oli; a més, se’ls tallava el pèl rasurant-los el cap de manera que quedessin formades amb el cabell que es deixava sense tallar, tota classe de figures com estels, mitges llunes i altres, amb la finalitat de posar-los en ridícul, exposats a la burla i al riure dels blancs, tan exquisidament educats en aquells temps”.

Qui escriu és Anton de Kom, surinamès nascut el 1898, descendent directe d’esclaus i estudiós d’aquest tema. Els seus relats són tan patètics i mostren tanta brutalitat en el tracte dels esclaus que qualsevol relat fantasiós sobre la maldat humana, queda empetitit.

“La vídua Mauricius, una dama de la més alta societat a Surinam, va fer lligar a un arbre una vella esclava i assotar-la fins a ocasionar-li la mort. Ella mateixa va explicar que ho havia fet moguda per un simple caprici, ja que experimentava un gran desig de veure patir a la vella nodrissa. Diversos dels seus esclaus havien corregut aquesta mateixa sort: fins i tot tres nens petits de la seva plantació eren freqüentment castigats en el “poltre espanyol”. Davant la intervenció de la justícia pels maltractaments, la vídua va admetre els fets i va respondre: “com que es tracta de béns de la meva propietat, pels quals vaig pagar amb els meus diners, puc destruir-los”.

“L’amo de la plantació Arendrust va tenir coneixement que un dels seus esclaus estava enamorat de l’esclava Betje, l’estimada de l’amo. Va manar fuetejar l’esclau, cremar-lo per tot el cos i després clavar-lo a un camal de fusta. Quan el desgraciat va sucumbir a aquests turments, el van tirar a un pou, cobrint-lo de calç viva. Betje, que no era indiferent als reclams de l’esclau, va ser també fuetejada fins a fer-la sagnar i sotmesa a cremades”. Les dones que plaïen al patró, havien de servir-lo al llit i els nens que d’aquesta unió naixessin anaven engrossint la riquesa del propietari.

El cas més escabrós que relata A. de Kom és el següent: “Claas Badouw, director de la plantació La Rencontre va acusar injustament al seu esclau Pierro d’haver intentat enverinar-lo. Pierro va ser conduït a la cuina on li van seccionar els deu dits de les mans i els deu dits dels peus amb un afilat cisell. Seguidament va ser obligat a menjar-se’ls. Badouw va prendre amb la seva pròpia mà un ganivet i li va tallar una orella a l’esclau la qual també va haver de menjar-se. Llavors el cavaller blanc empunyant una navalla li va tallar la llengua i li va ordenar que se l’empassés. Agonitzant de dolor, Pierro emetia alguns sons la qual cosa va posar furiós a Badouw que amb unes tenalles li va arrencar el tros de llengua que li quedava. A continuació va ser portat a l’embarcador del riu i lligat dintre d’un vell bot. Van intentar cremar-lo viu mitjançant herba seca de la riba, a la qual es va calar foc. Com que l’herba no produïa la suficient flama, Baudouw va donar l’ordre de deslligar a l’esclau, fuetejar-lo i enterrar-lo, viu encara, en un fossat…”

Històries recollides per Guillermo Giacosa (periodista) del llibre de A. de Kom, “Nosaltres, esclaus de Surinam” publicat per Edicions Casa de las Américas.

 

 

 

L’ONCLE TOM, EL MELODRAMA I L’ESCLAVITUD

A començaments del 1850, als Estats Units, Walt Whitman publicava “Fulles d’Herba” i venia deu exemplars de la seva primera edició; Herman Melville “Moby Dick”, Nathaniel Hawthorne “La lletra escarlata”, Henry Thoreau “Walden o la vida en els boscos”. Cap d’ells va tenir l’èxit ni va provocar un efecte tan immediat i transcendent com un llibre sense grans mèrits literaris escrit per una dona: Harriet Beecher Stowe. El llibre: “La Cabana de l’Oncle Tom”. Les vendes: deu mil exemplars en una setmana i més de tres-cents mil el primer any. Després de la Bíblia, “La Cabana de l’oncle Tom” va ser el llibre més venut del segle XIX. El seu tema central: l’esclavitud.

Quan el llibre va aparèixer, Estats Units es trobava en els inicis d’un conflicte que es desencadenaria la dècada següent. Els estats del nord eren industrialistes i abolicionistes, i els estats meridionals, agrícoles i esclavistes. Es debatia un model de país. El Sud necessitava els esclaus per tenir mà d’obra econòmica en el cultiu del cotó. El Nord, la llibertat dels esclaus per incorporar-los al nou sistema industrial en el qual es necessitava crear una classe obrera que gastés al mercat el que guanyava a les fàbriques. Ni uns ni altres tenien cap ideal humanitari. Era una qüestió econòmica. Els interessos econòmics del Nord coincidien amb l’ideal de llibertat mentre que els del Sud xocaven contra ell. “La Cabana de l’Oncle Tom” apareix en el context d’aquesta discussió. No obstant això, Stowe no està motivada per raons polítiques ni econòmiques. És una cristiana, filla d’un pastor, casada amb un pastor vidu, que realment creu en la igualtat i en imposar la pietat entre els homes. La seva novel·la provocarà més polèmiques i transformarà en abolicionistes a centenars de milers de lectors. Una obra de ficció, doncs, va aconseguir el que no van aconseguir ni els pasquins polítics ni els llibres polítics i filosòfics que van tractar el tema de l’esclavitud. Anys després, Lincoln, en conèixer l’escriptora li va dir: “Així que és vostè la responsable d’iniciar aquesta gran guerra”.

Harriet Elizabeth Beecher Stowe vivia a Connecticut i no coneixia el Sud, amb prou feines havia fet una curta visita a l’estat de Kentucky. Però el seu pare era un abolicionista i la seva serventa li va explicar històries dels esclaus. Harriet era mestressa de casa, mare i escrivia per aconseguir una mica més de diners per a la família. El seu nom com a escriptora ja era una mica conegut quan va començar a publicar-se en el National Era, un periòdic abolicionista, la història de Tom. Un any després, seria editat el llibre. Les repercussions van ser extraordinàries. Els lectors del Nord es mostraven horroritzats davant les atrocitats que es cometien al Sud amb els esclaus negres. Els lectors del Sud asseguraven que tot era una mentida ideada per la ment malalta d’una dona. Com a resposta a les acusacions de falsedat, Beecher Stowe va escriure, el 1853, una obra: “Claus per a la Cabana de l’Oncle Tom”, en la qual va reunir una enorme quantitat d’articles periodístics i de denúncies sobre casos reals que mostraven la injustícia i la crueltat que s’exercia sobre els esclaus. El que explicava ara superava en molt el seu relat de ficció. Des de llavors, ningú va poder posar en dubte la forma en què els autoproclamats “cavallers del Sud” usaven sexualment les dones negres, com castigaven a fuetades els indisciplinats, i les condicions infrahumanes en les quals vivien els negres. Una cosa totalment diferent als comprensius i generosos amos blancs i als judiciosos esclaus negres que presentarà, al segle següent, Margaret Mitchel amb la seva novel·la rosa “Lo que el viento se llevó”.

“La Cabana de l’Oncle Tom” va donar pas a una indústria que es va formar al seu voltant: joguines, estàtues, mocadors i vaixelles, amb les imatges dels personatges, se’n van vendre milers. L’episodi en què Eliza s’escapoleix amb el seu fill en braços per aconseguir territori lliure i ha de travessar el riu Ohio es va convertir en una escena essencial del teatre nord-americà, quan es va dramatitzar el llibre en els “Tom Xou” que van recórrer els estats del nord. Eliza amb el seu fill en braços va provocar més plors que tot el que havia produït la ficció fins llavors. Molts van estar d’acord que Beecher Stowe havia estat la promotora del triomf de Lincoln.

Pocs llibres han significat tant en la història dels països com “La Cabana de l’Oncle Tom”. I encara menys arribar a convertir-se en un fenomen social. Això és el que va ser aquest melodrama en el qual una senyora mestressa de casa i escriptora, en el seu temps lliure va explicar la història d’uns negres esclaus anomenats Tom, Eliza, Eva, George, Chloe, Emmeline i Topsy. Un llibre sense molt valor literari però amb un immens valor social, sent un dels més formidables ariets per enderrocar l’esclavitud i combatre la injustícia i la crueltat que constitueixen qualsevol forma de racisme.

juancarlosboveri.wordpress.com

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.