Primer que tot cal diferenciar i substituir el terme “desenvolupament econòmic” per l’anomenat “desenvolupament humà”, quan es vol parlar del nivell de vida real de la població d’un país.

El desenvolupament econòmic d’un país s’amida principalment dividint el PIB (producte interior brut) per la seva població, obtenint-ne la “renda per càpita”.  Però aquest sistema no reflecteix realment com viu la majoria de la població, ja que països del tercer món que han augmentat darrerament molt el seu PIB (degut, per exemple, al petroli) i, per tant, han augmentat també molt la seva renda per càpita, resulta que pateixen més pobresa i desigualtats que mai perquè d’aquests increments només se n’han beneficiat els poderosos de sempre.

Per a calcular millor la situació i evolució del desenvolupament i benestar d’un país, des de fa uns anys que l’ONU elabora un IDH (índex de desenvolupament humà) que no sols té en compte els ingressos mitjans per habitant, sinó que també contempla diversos aspectes socials com l’accés a la sanitat, l’educació, l’esperança de vida al néixer, la igualtat entre homes i dones, etc.

Segons els experts, les diferències entre el desenvolupament humà d’uns països i uns altres són degudes a diverses causes, però essent-ne els principals responsables (i beneficiats) els països poderosos i les multinacionals que sempre se n’han aprofitat tant com han pogut.

Entre aquestes causes s’hi inclouen: els efectes de les colonitzacions i posteriors descolonitzacions, geografies adverses, estructures econòmiques dèbils i socials poc cohesionades i, darrerament, la “globalització”.

L’anomenada “globalització”, que tan bé els hi va a les empreses multinacionals (i que no respecten les normes laborals i mediambientals mínimes dels països que exploten) així com als països més rics, està homogeneïtzant no sols l’economia sinó també la cultura, la manera de pensar i de comportar-se, de la gent de qualsevol lloc del món, sense dotar-la dels recursos necessaris per a seguir aquest ritme i creant encara més desigualtats econòmiques i socials. Alhora, també s’està globalitzant el blanquejament de diners, els paradisos fiscals, l’evasió d’impostos, el tràfic d’armes, la prostitució, el crim organitzat, el joc, etc.

Entre els problemes dels països subdesenvolupats s’hi troben: una baixa renda per habitant i, per tant, un també baix nivell de consum; un desenvolupament industrial molt escàs que depèn de la inversió exterior i està basat en la mà d’obra barata; recursos naturals  destinats fonamentalment a l’exportació (monocultius i minerals principalment); grans oscil·lacions de preus en aquests productes; una forta dependència de l’exterior en tecnologia, comerç i crèdits; un reduït nivell de vida, amb serveis de baixa qualitat i inaccessibles a gran part de la població; deficients infraestructures; alt índex d’analfabetisme; creixement demogràfic molt elevat; alta conflictivitat interna amb inestabilitat política, corrupció i desigualtat social; greus problemes mediambientals que comporten desastres naturals; fuita de cervells i de capitals; relació molt negativa en l’intercanvi de productes amb el primer món; moltes malalties, epidèmies i baixa qualitat de l’aigua; alta despoblació rural cap a les ciutats sense comptar amb cap expectativa de millora; alt endeutament públic, no sempre net ni ben aplicat; una concentració de terres o molt alta o molt baixa, sense terme mitjà (*); etc.

(*) Per exemple, al Brasil, un 1% dels propietaris té gairebé el 50% de les terres cultivables del país, amb  hisendes de més de 1.000 hectàrees que no sempre exploten en la seva totalitat. En canvi, un 53% de propietaris tenen només el 3% de les terres, i la superfície de les seves parcel·les oscil·la entre 1 i 10 hectàrees. A més, existeixen 20 milions de camperols sense terres, que treballen pels terratinents, sovint en condicions de semi esclavitud, com molt bé ho sap el nostre bisbe al Brasil Pere Casaldàliga.

Un total de 189 països, amb el patrocini de l’ONU, al setembre de l’any 2000 van celebrar unes reunions anomenades Cimera del Mil·lenni i van establir vuit objectius de desenvolupament humà per l’any 2015, agafant com a referència inicial les dades del 1990: són els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM).

Aquests objectius eren: 1. Suprimir la pobresa extrema i la fam. 2. Aconseguir l’ensenyament primari universal. 3. Promoure la igualtat de gèneres i l’autonomia de la dona. 4. Reduir la mortalitat infantil. 5. Millorar la salut materna. 6. Combatre el VIH/sida, el paludisme i altres malalties. 7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient. 8. Fomentar una associació mundial pel desenvolupament.

A finals del 2013 (dos anys abans del termini marcat) la situació d’aquests objectius era la següent: 1. La pobresa extrema s’ha reduït a la meitat, des del 1990 (no obstant això, 1 de cada 8 persones encara passa gana). 2. En les regions en vies de desenvolupament, l’accés a l’escola primària ha arribat al 90% (però 57 milions de nens encara no van al col·legi). 3. Gairebé s’ha aconseguit la igualtat en l’educació primària entre nens i nenes (això no obstant, les dones encara pateixen múltiples discriminacions). 4. Actualment moren cada dia 17.000 nens menys que l’any 1990 (però encara en moren uns 18.000 cada dia, abans de fer els 5 anys). 5. La mort maternal s’ha reduït gairebé a la meitat (però sols la meitat de les dones dels països del Sud reben l’assistència mèdica mínima recomanada durant l’embaràs). 6. Prop de 10 milions de persones reberen tractament pel VIH el 2012, i entre els anys 2000 i 2010 es van evitar  més d’1 milió de morts per malària (però 7 milions de persones segueixen sense tenir accés a teràpies per tractar el VIH). 7. Des del 1990, 2.100 milions de persones han aconseguit accedir a l’aigua potable (però més de 1.000 milions encara no ho poden fer). 8. S’estan aplicant algunes mesures per a reduir el deute dels països del Sud i afavorir-los en les relacions comercials (però, degut a la crisi actual, darrerament se’ls han reduït bona part de les ajudes pel desenvolupament que rebien dels països del Nord).

A partir del 2016, substitueixen els Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible (ODS), que representa el marc global de desenvolupament per als quinze anys vinents. Al llarg dels seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i 169 metes, s’aborden les tres dimensions -social, econòmica i mediambiental- del desenvolupament sostenible. Tot i així, a mitjans any 2016 encara hi ha moltes indefinicions i obstacles per a vèncer, abans de la seva definitiva implantació.

El Joseph Eugene Stiglitz va dir: “L’1% de la població té el que l’altre 99% necessita”.